Immigració i extrema dreta

Veure un infant mort, suposadament arrossegat pel mar a la riba de la platja de Roda de Berà fa uns dies, és la imatge més colpidora del drama que es viu en molts indrets de la Mediterrània que s’han convertit en cementiris oblidats i anònims dels que fugen de la guerra, la misèria, la gana i les persecucions. Cerquen nous horitzons vitals i es juguen tot el patrimoni i la vida per tal d’arribar a un lloc segur encara que els hi esperin patiments que per als que vivim en zones més o menys confortables serien inassumibles. Tres milions de sudanesos han fugit del seu país i marxen cap al nord o cap allà on poden. Molts intenten arribar a l’Europa continental amb penes i treballs. No es tenen xifres dels milers de fugitius que s’han trobat que la seva llanxa s’ha capgirat i descansa al fons del mar amb els nàufrags descompostos sepultats. L’any passat creuaren el mar en pasteres i vaixells atrotinats i abarrotats uns 35.000 immigrants. Enguany ja han fet la travessa més de 65.000. Els anys 2015 i 2016 centenars de milers de sirians, afganesos i iraquians entraren d’estampida fugint de les guerres d’Orient. La cancellera Angela Merkel donà asil a un milió de refugiats, que foren més o menys engolits laboralment per la societat alemanya, però es creà una greu crisi al govern de Berlín, que es veié obligat a frenar dràsticament el flux migratori.

Els partits d’extrema dreta arreu d’Europa han fet de la immigració una bandera principal que ha guanyat suport electoral basant-se en les pors de la gent als forasters. Es basen en arguments culturals, ètnics i laborals. El creixement d’aquests partits s’ha estès a gairebé tot Europa, des de Finlàndia fins a Itàlia passant per Hongria i els Països Baixos. A França, Marine Le Pen li va disputar les eleccions presidencials a Emmanuel Macron, i a Alemanya les darreres enquestes han situat l’extrema dreta, l’AfD, en el segon lloc en les preferències dels votants. A Espanya tenim Vox formant part del govern del País Valencià, de Castella i Lleó, i d’Extremadura i condicionant la governabilitat d’altres comunitats i centenars d’ajuntaments, de bracet amb el Partit Popular. El rebuig al nouvingut alimenta el discurs de l’extrema dreta arreu de les democràcies liberals. També a casa nostra, tot i que és més difícil rebutjar els immigrants per dues raons bàsiques: l’activitat econòmica i el manteniment de la corba demogràfica.

Si el milió i mig aproximadament de nouvinguts que han arribat a Catalunya d’ençà del començament del segle marxessin abans d’acabar l’any, el país s’enfonsaria econòmicament i socialment. L’agricultura i la ramaderia se sostenen amb molta mà d’obra estrangera. Tenir cura de la gent gran depèn en bona mesura del treball professional dels que passegen els ancians i netegen les cases d’homes i dones que no poden fer-se càrrec de les feines domèstiques. En el paisatge urbà es detecten cada cop més persones que no han nascut aquí però que tenen la voluntat de romandre al país per raons molt diverses. En tot cas, són del tot necessàries perquè les coses funcionin i també per corregir el declivi demogràfic que s’observa a Catalunya i arreu d’Europa, especialment als països meridionals.

Un dels reptes més importants del país és la integració social, econòmica i cultural de tants centenars de milers de persones que aniran adquirint gradualment la nacionalitat d’acollida, votaran en totes les eleccions i tindran un pes social apreciable. La fórmula de Vox o de qualsevol derivada d’extrema dreta a Catalunya va en contra dels interessos de la majoria de catalans que històricament han integrat les successives onades immigratòries. Jaume Vicens Vives deia a Notícia de Catalunya que “som fruit de diversos llevats i, per tant, una bona llesca del país pertany a una biologia i a una cultura de mestissatge. [...] De l’època comtal primerenca se’ns diu que Vic fou poblat reunint homes de diverses procedències i races. I des d’aleshores el moviment d’immigracions mai no ha cessat”. Som un poble de passadís que, especialment en els dos últims segles, ha sabut mantenir la seva identitat i la seva cultura malgrat les hostilitats externes i internes que han intentat esborrar les petjades històriques dels nostres avantpassats.

La tasca de la política no pot ser dividir la societat que tenim en funció de la seva procedència, creences, posició social o accents lingüístics. Davant dels que menystenen l’estranger i voldrien barrar el pas a tots els nouvinguts, és més intel·ligent i més humà treballar per la integració de tal manera que es mantingui la identitat cultural pròpia tot i acceptant les aportacions que vinguin de fora. Els maximalismes extrems com els que representen Vox i l’extrema dreta són un gran perill.