Què devem als progres espanyols?

Set llarguíssimes hores va durar el setge policial a la seu de la CUP el 20 de setembre del 2017, un abús de la policia espanyola sense ordre judicial que el justifiqués. Prou temps perquè polítics de diversa ideologia s’acostessin a solidaritzar-se amb els anticapitalistes; des de Jaume Asens fins a Toni Castellà, des d’Albano Dante Fachin fins a Xavier Trias... Amb una sola característica en comú: tots eren catalans. Mentrestant, a Madrid i a l’Espanya espanyola se sentien la brisa vespertina i el cric-cric dels grills. Els actors d’esquerres, els escriptors progres i els músics clàssics i modernets no van ni fer un trist manifest, ni unes declaracions, ni tan sols un article. Res. Tampoc quan les càrregues de l’1 d’octubre van impactar tot el món. Ni quan la batalla d’Urquinaona. De fet, no hi ha hagut cap abús que els hagi fet reaccionar. Possiblement perquè estaven més a prop de les porres de Jusapol que de les aspiracions democràtiques de centenars de milers de persones o, potser, perquè veuen en els catalans un nacionalisme pervers que es confronta a un cosmopolitisme autoatribuït a la condició de castellanoparlant.

En qualsevol cas, aquest silenci clamorós no és d’ara. És de sempre i el coneixem tots. El problema comença quan la dreta/extrema dreta nacionalista reorienta els canons contra els hereus dels rojos derrotats a la Guerra Civil. Quan les televisions de Madrid vomiten odi matí, tarda i nit contra el progressisme espanyol i el neofalangisme popular comença a cridar “Que te vote Txapote” des del carrer, les places de toros i els banquets dels casaments. Són milions de persones que no saben qui és el tal Txapote, que ni tan sols ve a tomb, però el nom rima i permet excloure de l’espanyolitat –i, per tant, deshumanitzar– socialistes, comunistes, gais, feministes, animalistes...

I en aquell moment, que és ara, els progres espanyols s’adrecen als catalans demanant ajuda. I, una vegada més, com si fos una maledicció bíblica, els catalans ens tornem a dividir.