Què hem après de la pandèmia?

La irrupció de la pandèmia va evidenciar els riscos d’un creixement econòmic insostenible i la vulnerabilitat de la raça humana. Durant els primers mesos de l’any 2020, el Planeta es va paralitzar. Confinar-se era l’únic remei contra un virus que es va propagar a gran velocitat, de forma inesperada i imprevista. I enmig d’aquesta situació tan greu, la globalització econòmica es va posar en entredit. Totes les bondats que fins aquell moment s’havien vist a la interconnexió entre països van quedar qüestionades en unes poques setmanes. Entre d’altres solucions, es parlava de substituir les cadenes de producció global per sistemes de producció local, passar del consum online al consum de proximitat o reduir els desplaçaments humans.

Fa poc més de dos anys (nomes dos!) es defensaven aquestes transformacions per a afavorir la sostenibilitat i la preservació del medi ambient, alhora que garantir també la seguretat sanitària mundial. Des de tots els racons del mon i des de tots els àmbits polítics i científics es reivindicava la necessitat de transformar el sistema socioeconòmic cap a un model més respectuós amb el medi ambient, un ’de-creixement’ en l’ús de recursos naturals i una major despesa sanitària en R+D.

I on som ara mateix? Malauradament, sembla que aquella necessitat transformadora s’ha esvaït. Els nivells d’emissions de gasos d’efecte hivernacle del 2022 foren un 7% superiors als nivells de l’any 2020. El volum de tràfic aeri va créixer el 2022 un 64,4% arribant al 62,2% dels nivells prepandèmia, que s’esperen assolir aquest 2023. El consum de petroli mundial va créixer un 6,1% el 2021 respecte els nivells del 2020 i un 3,5% el 2022. Per tant, sembla que l’economia mundial va ressituant-se a la senda prèvia a la irrupció del coronavirus.

És més que qüestionable que un creixement econòmic persistent i un augment sense límit dels nivells de consum vagin lligats a una millora generalitzada de benestar. I és que no podem augmentar la producció i el consum indefinidament quan: i) vivim en un Planeta que té uns recursos finits, ii) estem generant un mal ambiental més gran que la capacitat del medi ambient d’absorbir aquest dany. Aquesta no és una idea nova, però la seva concreció en accions pràctiques es resisteix i no s’albiren accions decidides per a pal·liar aquest fet. Tot això malgrat les pressions d’organismes no governamentals, activistes ambientals, o altres moviments socials que cada cop estan més organitzats i que tenen un abast mundial. De cara al futur, per exemple, és més provable reduir les emissions mitjançant una generalització de l’hidrogen com a combustible aeri que no pas una decisió generalitzada dels consumidors en reduir els desplaçaments o en substituir el transport aeri per mitjans de transport més sostenible. Un cop més, els avenços tecnològics són l’esperança de la humanitat. Però en un planeta cada cop més saturat.