Sí, les dones podem fer coses soles

Escolto una conversa entre amics que comenten que cada cop veuen més dones soles anant en bicicleta pel bosc i per la carretera. No els sembla pas malament, tot el contrari. Però no poden evitar que els resulti estrany i acaben considerant admirable que hi hagi dones tan “valentes”. Aquests amics no són masclistes, en dono fe, però la seva reacció és indicativa del problema inherent d’una societat que ha normalitzat que les dones no podem fer segons quines coses soles per seguretat. O per costums heretats de la necessitat de seguretat, com aquesta dèria que mai he entès d’anar al lavabo en grup.

Quan el meu fill era un nadó, fa més de vint anys, vaig agafar l’hàbit d’anar al cine sola. Al principi ho feia perquè era una decisió espontània, sense temps de quedar amb ningú més. El dissabte o el diumenge havent dinat deixava la criatura a càrrec del pare i marxava cap a la primera sessió sense haver mirat ni tan sols la cartellera, simplement per tenir una estona per a mi. Un cop fins i tot hi vaig arribar amb la cadena del xumet enganxada a la samarreta, com em va fer notar la noia de la taquilla rient. Aquell petit costum era una meravella emocional: llavors encara no teníem clar el concepte d’empoderament, però segurament era el que sentia. Malgrat les arrufades de nas de familiars i amigues –“no et fa cosa, anar-hi sola?”, em preguntaven– és un hàbit que he anat mantenint quan m’ha vingut bé. Per sort, el temps ha passat i les dones hem après autonomia. De fet, quan aquell nadó que deixava amb el pare va complir 18 anys i va tornar d’un interrail que va fer –tot sol– per Europa, em va alegrar moltíssim escoltar la gran quantitat de noies i dones soles que s’havia trobat fent el mateix que ell.