La mentidera

Nadezhda es va allistar al KGB perquè serrava les dents cada cop que el capitost local del partit assetjava la mare, vídua de guerra. Rossa i amb una mirada feridora, es va posar una màscara i va simular la perfecta vida d’esposa americana de classe mitjana en una casa de fustes blanques d’un dels barris residencials de Washington. Al final de la primera temporada de la sèrie d’espies The Americans sona Games without frontiers, de Peter Gabriel, per reblar el que ja sabem. La mentida amaga certa veritat i Andrei Bezrukov i Elena Vavilova van ser els verdaders espies russos als Estats Units de finals dels noranta. Una de les excel·lències de la sèrie, però, és que els espies que mostra no són amorals, tenen contradiccions i sentiments. No així la protagonista. L’espia rossa, d’ulls esquius, no s’esquerda amb facilitat com sí que fa l’espia i marit, sensible, més dèbil segons Moscou. Ella es torna a posar la màscara i la perruca i no qüestiona les ordres, les executa, encara que en aquell moment de la història l’ideal ja no valgui res. És el que menys importa. Com ara. L’objectiu del procés és a la paperera i la policia infiltrada es posa la màscara, gairebé perfecta. No penso que la mogui cap ideal i em costa entendre qui no s’esquerda, que es mou per la vida com un replicant, però no com a màscara per sobreviure, sinó per estarrufar-se entre els seus, premiada per ser l’espia que va fer de l’amor la mentida més gran.