Raça humana
Deu segons que es fan eterns
La situació de les dones víctimes de violència sexual sembla que ha millorat molt poc des de la infame sentència de la minifaldilla del 1989, quan l’Audiència de Lleida va condemnar a la pena mínima un empresari que havia abusat sexualment d’una treballadora de 16 anys. El motiu: es va considerar que la noia l’havia provocat perquè anava vestida amb minifaldilla. Han passat dues dècades però encara persisteix el pòsit masclista incrustat en el sistema judicial de l’Estat (a part dels casos de parcialitat política que tots coneixem). El 1999 els jutges van considerar que un home que havia matat una dona clavant-li 70 ganivetades no ho havia fet amb “acarnissament”. Més a prop en el temps ens queda el cas d’una dona de Vitòria que el 2016 va veure estupefacta, quan va declarar com a víctima de violació, que una jutgessa li preguntava si “havia tancat prou fort les cames”. Aquell mateix any, recordem-ho, es va produir la violació de La Manada de Pamplona, que només va tenir de positiu l’esclat de rebuig per part de la societat. Des de llavors hi ha hagut més sentències clarament masclistes: l’empresari violador d’una dona immigrant a Múrcia i els policies municipals d’Estepona que van violar una jove a qui havien donat l’alto... tots tres condemnats només a penes de multa. Però el més preocupant és que s’ha arribat a dir que no s’haurien de donar a conèixer aquests casos perquè fan tirar enrere possibles denunciants del futur. Quant de cinisme! Tant com el del jutge italià que ha decidit posar límit temporal als abusos sexuals: ha absolt el conserge d’un institut que va magrejar una alumna de 17 anys perquè diu que els tocaments no van superar els 10 segons. Les protestes estan servides. Només faltaria.