Jocs de paraules

Des que coneixem Santi Balmes, a casa som uns grans aficionats als jocs de paraules. Més ben dit: als jocs de paraules intel·ligents que t’eixamplen els propis límits de la percepció i de la interpretació de la vida, més enllà dels adolescents “A ver si te Moritz” o “Com es diu la cria de l’elefant? Elinfant” o “¿Qué empieza por “tremenda” y acaba en “olla”? Tremenda parrillada de verduras con cebolla”. En fi. Penso més aviat en jocs de paraules brillants, treballats, d’alçada, i em ve al cap el llibret Los latidos que nos manchan, escrit pel poeta Ángel Calle Collado. De vegades, Collado més que jocs de paraules tal com els entenem (“L’amor juga als dits, no als daus”), s’enfronta amb les estructures lògiques del llenguatge, al seu sentit primigeni i ho capgira tot per crear un impacte, com quan diu: “Manteniu-me a l’abast de la infantesa, us ho prego” o “Dent per dent, van dir, i van omplir el món de franquícies de dentistes”. En d’altres ocasions, recorre a la metàfora hiperclara: “Les taques de l’amor són les úniques que admeten certa sobredosi” o bé el deliciós “Ja no n’hi ha prou amb dir que ja n’hi ha prou”. A aquestes alçades de l’estiu, quan algú salta amb un “Collons, quants mosquits!” “Posa’t repel·lent”, diu l’altre. I el primer contesta: “Mare meua, quina quantitat ingent de dípters nematòcers.” Perdó... Hi ha jocs de paraules que són tan dolents que et fan gràcia. No t’ho neguis. Les personetes que gaudim amb lo tonto riem, però molt, amb aquest tipus de collonades. Això deu voler dir que ni els acudits són tan dolents ni nosaltres, tan idiotes.