La culpa també és nostra

Vivim un debat vehement sobre les eleccions del 23-J entre els que propugnen l’abstenció o el vot nul i els qui defensem que el dret de votar és un deure i una necessitat. Vaig escriure un article contrari a l’abstenció perquè la pretesa idea que rebenti tot és molt lluny del pragmatisme indispensable per sobreviure en el món actual. Entenc les veus que dissenteixen i expressen la falta de confiança en els polítics catalans i coincidim en la mediocritat mitjana de la classe política espanyola, però hem d’assumir part de la culpa. Tenim els representants que ens mereixem perquè la majoria hem abdicat d’entrar en el món de la política, que ha esdevingut una professió per guanyar-se la vida. No tothom pot fer política, però hi ha moltes maneres d’acostar-nos-hi, per conèixer i tenir més elements a l’hora de criticar o qüestionar la feina. Eisenhower va dir que la política hauria de ser la professió a temps parcial de tot ciutadà. És un error girar-nos-hi d’esquena. Almenys hauríem de complir el deure cívic d’assistir als plens municipals, participar en les associacions de veïns del barri, de les plataformes ciutadanes, de les campanyes ecològiques per defensar el territori o de l’associacionisme popular, un dels grans pilars del nostre país. Equivocadament, preferim deixar-ho a mans dels altres, deleguem a cegues la nostra confiança i l’excusa més habitual és per raons laborals i familiars. És complex dedicar-se a una activitat tan polièdrica com la política, que comporta emprenyades, desenganys i alguna satisfacció. Vull creure en la bona fe de moltes persones que entren en política per una convicció de servei, per millorar la societat, per uns ideals... tot i que predominen cada dia més els qui fan servir la política per defensar el seu interès particular, excusant-se amb l’interès general. Per evitar-ho és imprescindible que la ciutadania exerceixi un control ferm i permanent sobre els polítics que hem elegit. A l’Estat espanyol, hi hem d’enviar representants dignes, que defensin els nostres drets nacionals i que no es deixin donar per la menjadora ni es deixin afalagar pels cants de les sirenes, perquè mentre ens identifiquem amb un DNI es fa difícil sostenir que no formem part d’aquest estat.