La vella mentida

Altra vegada ressona la veu de Hanna Arendt arran del ventall de mentides que el candidat a la presidència espanyola del PP, Alberto Feijóo, ha emès durant la campanya electoral. La pensadora recordava que política i veritat no van mai lligades per estrany que sembli, però això no implica que la mentida quedi instaurada en el debat polític ocupant-hi un espai central. Fins ara existia un cert consens sobre el que era veritat o no, però aquest equilibri ha saltat per l’aire en l’època moderna amb l’objectiu de manipular la realitat i presentar-la com un fet opinable. El motiu? Una opinió que no agradi pot ser debatuda o rebutjada, en canvi uns fets, per molt que no agradin, han vingut per quedar-se i l’única manera de rebatre’ls és fent ús de la mentida, explicava la pensadora. I Feijóo necessita la mentida perquè els fets que se li presenten al davant no li agraden. El passat corrupte del PP, dirigents a la presó, sobres amb diners negres, pactes amb l’extrema dreta per posar fi a la cultura, les llengües i els drets de les minories són fets obstinats i fàcils de comprovar que només poden evaporar-se si se’ls arrossega al terreny de les opinions i les interpretacions. Ahir, Feijóo va ser acorralat i sotmès a escrutini per una periodista i no pels propagandistes que tant temia Arendt.