‘Las espigadoras’

‘La ley del deseo’ invocada a l’Ombra d’ahir m’ha dut a una altra pel·lícula d’Almodóvar, Volver, en què, al començament, les dones d’un poble manxec netegen amb cura les tombes del cementiri mentre sona una cançó de la sarsuela La rosa del azafrán: Las espigadoras, que el meu pare, originari de la Manxa, em cantava. Les espigoladores eren les dones que recollien les espigues deixades als camps després de la sega i recol·lecció de cereals. Un costum que només practicaven les dones més pobres del món rural: a més de no tenir terres, ni tan sols participaven en la collita; des de l’albada fins a la posta del sol, però, els era permès espigolar-ne les restes.

Pel que fa al blat del pa, tant se’n planta a l’hivern com a la primavera, de manera que la sega es fa quan s’acosta l’estiu o cap al seu final. Jo veig les espigoladores recollint les espigues sota un sol de justícia i amb el cos ajupit en la calorada. La pintura realista francesa de mitjans del segle XIX, que tant volia mostrar la duresa de les feines al camp com la dignitat de qui les fa, va ser sensible al tema: n’hi ha diversos quadres, el més famós dels quals, Des glaneuses (1857), de Jean-François Millet, una de les inspiracions de Les glaneurs et la glaneuse, film d’Agnès Varda sobre els espigoladors contemporanis. Amb música de Jacinto Guerrero i lletra de Federico Romero i Guillermo Fernández Shaw, Las espigadoras canten: “Por los carriles y los rastrojos / soy la hormiguita de los despojos (...) Ay, ay, ay, ay, qué trabajo nos manda el Señor, / levantarse y volverse a agachar, / todo el día a los aires y al sol. / Ay, ay, ay, ay, ten memoria de mí, segador, / no arrebañes los copos de mies / que detrás de las hoces voy yo.”