Votació i educació

L’ofensiva judicial contra la immersió i, en general, contra el model d’escola catalana, ni s’atura ni s’aturarà passi el que passi en les eleccions de diumenge. És allò denominat deep state el que marca l’agenda contra les ànsies d’emancipació de Catalunya, també del seu model d’escola. El sistema judicial espanyol actua com ariet per evitar la consolidació de la immersió i, malgrat els esforços dels parlamentaris catalans per aconseguir una reforma legislativa que el blindés, la tossuda realitat és que ens enfrontem a una curosa planificació que es dirigeix directament a la línia de flotació del model.

Què caldria aconseguir per millorar el sistema educatiu català i alhora protegir-lo d’interferències alienes? En primer lloc disposar d’un nivell d’inversions en educació que ens apropés a allò establert a la LEC (6% del PIB); garantir un model curricular que doni a conèixer i promogui la pròpia història i cultura catalanes (com el sistema educatiu de qualsevol país sobirà); garantir espais educatius als mitjans de comunicació i a les principals xarxes socials que complementin l’oferta en català –més enllà de l’escola– i que ajudin a promoure el prestigi d’ús de la llengua i la cultura catalanes; vetllar perquè l’expansió inevitable de la IA en l’àmbit educatiu (escolar i socioeducatiu) es faci des del respecte a la llengua pròpia del país i, a més, s’aprofiti perquè el català pugui arribar a sectors on actualment no ho fa; assolir un sistema educatiu veritablement inclusiu amb la priorització de recursos que el facin viable i amb un canvi de paradigma on la personalització de l’aprenentatge i l’acompanyament mentoritzat de cada alumne garanteixin el màxim aprofitament educatiu per a tothom. I podríem continuar amb més propostes.

Resulta obvi que totes aquestes mesures no es garantiran des de l’acció política de les forces sobiranistes que siguin presents al Congrés dels Diputats després de les eleccions de diumenge. Però sense una presència important d’aquestes forces que, de manera persistent, facin present aquestes reivindicacions en matèria educativa, així com la defensa del català i de la nostra identitat, simplement totes aquestes reivindicacions es faran invisibles.

En aquests aspectes importants l’acció conjunta de les forces d’obediència catalana poden representar, si més no, un toc d’alerta sobre la nostra existència reivindicativa, l’anhel de supervivència com a nació i la voluntat d’esdevenir un país plenament sobirà, també en matèria educativa. Deixar els escons, per absència, que siguin ocupats per altres forces amb altres prioritats, fàcilment podrà ser interpretat com l’afebliment del nostre moviment reivindicatiu i fer la lectura que hem entrat en fase de letargia. Si, per contra, hi som, ho hem de fer tot proclamant sense descans, i en cada ocasió, la nostra exigència de reconeixement de la sobirania catalana, també en l’àmbit educatiu. Cap independència s’assoleix des de la incompareixença, a menys que vagi acompanyada d’una mobilització massiva i permanent de la població que li atorgui sentit polític i no la deixi a la múltiple interpretació i, per tant, a la intempèrie. És evident que no ens trobem en aquest escenari, i diumenge al vespre, si guanya l’abstenció, la lectura que possiblement faran des d’Espanya i Europa sigui que l’independentisme ha perdut impuls, representativitat i, per tant, poder de decisió i d’influència.

Sigui amb el resultat que sigui, estem obligats com a comunitat nacional a exigir a les nostres forces polítiques que treballin incansablement per la defensa de la nostra identitat, el nostre idioma i per la millora del nostre sistema educatiu. Caldrà demanar-los que sumim esforços, que clarifiquin una estratègica clara i que adoptin el compromís per avançar indefugiblement vers l’objectiu d’assolir, com més aviat millor, la plena sobirania del país, única manera de garantir les millores que necessitem en molts àmbits, també en l’educatiu i en el de la defensa de la nostra llengua. Votem, doncs, en conseqüència.