Catalunya davant les eleccions espanyoles
Catalunya serà decisiva en les eleccions espanyoles d’avui després d’una campanya durant la qual parlar precisament de Catalunya ha resultat incòmode per a tots els candidats que aspiren a presidir el govern estatal. Se n’ha parlat poc o gens, i quan ho han fet ha estat obviant el problema polític que es manté obert a l’entorn del dret a decidir i a la legítima aspiració a la independència defensada per bona part de la ciutadania catalana. Cap de les dues formacions amb possibilitats de manar, PSOE i PP, han posat damunt de la taula cap proposta seriosa que no sigui perpetuar l’enganyifa de la taula de diàleg o amagar el cap sota l’ala, com si per art de màgia el Procés hagués desaparegut. I, malgrat tot, els socialistes saben que el graner de vots del PSC pot ser vital per a la supervivència de Pedro Sánchez, i els populars saliven amb la possibilitat de quadruplicar els resultats de les anteriors legislatives a Catalunya.
Pel que fa a les formacions sobiranistes, concorren a aquests comicis després d’haver desaprofitat l’ocasió de recosir la unitat d’acció, i es fa difícil imaginar que els diputats que aconsegueixin enviar a Madrid nedin en una mateixa direcció. A escala estatal viurem una jornada electoral llarga, perquè les enquestes han revelat que encara hi ha partit i perquè l’aritmètica parlamentària postelectoral pot aigualir la festa a qui inicialment es proclami guanyador. El vot útil haurà estat més que mai important a l’hora de decantar el vot. Veurem si els socialistes han estat capaços de mobilitzar els seus votants i d’aglutinar-ne també d’altres partits d’esquerres i veurem fins a quin punt l’aposta de Sumar expandeix l’espai ocupat per Podem. Alhora veurem igualment si la dispersió de votants de dretes que va representar l’ascens del projecte de Ciutadans es convertirà ara en un reagrupament que beneficiï Feijóo, una vegada amortitzada la formació taronja. Perquè això pot suposar un transvasament de vots que perjudici les aspiracions de Vox. Tot i així, la ultradreta ha vingut per quedar-se, i barrar-li el pas continua sent un argument poderós per convèncer tothom de la importància de votar.