Tan malament o pitjor

Hi ha qui diu que el resultat d’aquesta nit electoral està cantat. Que la dreta sumarà amb el feixisme i que la involució de drets i garanties democràtiques està assegurada. Potser sí. O potser no. No oblidem que a l’altre bàndol hi tenim l’incombustible Pedro Sánchez, que ja ha demostrat que té mil i una vides (polítiques) i que és capaç de capgirar enquestes com un mitjó. Per tant, veurem com acaba la jornada. En tot cas, pel que ens hi juguem a Catalunya, res del que passi aquesta nit millorarà la situació política, econòmica, social i cultural al nostre país. Continuarà igual de malament, o encara pitjor. Aquest és el nostre panorama. Ni dretes ni esquerres tenen la voluntat de reconèixer el dret a l’autodeterminació, ni de millorar el finançament econòmic, ni de traspassar Rodalies, ni de desencallar els grans dèficits en infraestructures, ni de potenciar la llengua i la cultura catalanes. Uns ens ofeguen de mica en mica i els altres ens voldrien fulminats com a nació directament. D’una manera o altra, doncs, el resultat acaba sent sempre el mateix. Repressió i indefensió.

Davant d’aquesta galdosa perspectiva podrien pensar que els estic convidant a abstenir-se. Tot el contrari. És el moment per reivindicar-se més que mai i per exigir als partits independentistes que defensin els interessos de Catalunya, que no es venguin per quatre rals i que actuïn com un bloc unitari en aquelles qüestions irrefutables de país. No és demanar poc. Ara mateix només és una projecció idíl·lica. Facin repàs de les actituds i declaracions que hem vist aquest dies de campanya en debats i mítings. La unitat està feta miques, en tants trossets que cal temps per recosir-los tots. I tornaran a pensar, doncs, per quins sants motius avui, amb aquesta calorada, s’han d’acostar a un col·legi electoral! Doncs perquè al que no s’ha de renunciar mai és a la resistència i a la reivindicació. I una de les maneres de resistir i de reivindicar-se és acudint sempre a les urnes. Si cal amb el nas tapat. Però sempre votar.