Reduir-se (d’armilla)
Quan era petit –fa més de mig segle– un cosí de l’àvia, quan venia a casa, tenia com a principals objectes de conversa la despesa familiar de les cases i la diatriba que excitava sobre la qüestió. Aquest parent, quan repassava el gasto del veïnat, ho feia amb el somiqueig propi d’una lacrimosa. L’estrella del que ell tenia pel súmmum de l’estirar més el braç que la màniga dels contribuents locals era el consum de pollastre. Sí: el nostre Jeremies s’exclamava que en alguna casa no només menjaven pollastre els diumenges –que ja ho trobava forassenyat–, sinó que també se’l regalaven algun dia feiner! Ja no érem a la postguerra, però per al nostre familiar posar pollastre a taula un dia d’entre setmana resultava escandalós. Per al recitat del suposat desvari adoptava un gest de dol i concloïa que aquella família, si no volia acabar pel pedregar, havia de (atenció!)... reduir-se! Reduir-se, sí: aquesta era la fórmula recomanada. Quan el pollastre no era el que els alemanys en diuen gummy adler –àguila de goma–, reduir-se volia dir evitar el rostit –el pollastre de veritat es cuinava a la cassola– a favor dels cigrons o les mongetes seques bullides i enciamades. Encara més: en aquells anys a vegades arribava al poble la notícia que a algú, jove o no tant, l’havien vist prenent-se un cubalibre a Figueres. Llavors a pagès començàvem a sentir parlar dels cubalibres i no feia pas falta que Mn. Tomàs arrufés el nas perquè tothom endevinés que amb el cubalibre hom se situava en un estadi moral i econòmic molt enllà de la gasosa o la cervesa. Llavors l’exhortació de reduir-se del cosí de l’àvia solia anar seguida del plany de desolació d’un dies iræ. Pensava en el nostre parent sentint la contradicció informativa quant a les economies particulars. D’una banda ens assenyalen que, després del còvid, el públic es precipita a fer les vacances més ostentoses, a reservar viatges a l’altre cap de món, a omplir els restaurants, a envair les autopistes que aboquen a les platges... Per contra, el mateix Toni Cruanyes ens fa saber que omplir la “cistella de la compra” (castellanisme de la nostra!) cada dia surt més car i que el públic (el mateix?) opta per... reduir-se: productes més barats i estar-se de capricis com cultura, espectacles...
