Josep Huguet - Enginyer industrial
Arnaldo Otegi fa poc va recomanar tenir paciència estratègica i preparar-se per a noves oportunitats per a l’emancipació dels nostres pobles que segur que es donaran. La recomanació és convenient davant l’esverament produït pels resultats electorals que a Catalunya s’enfoquen amb un dramatisme que no correspon a una visió estratègica.
independentistes generats al món occidental en marcs de democràcia formal van ser capaços d’aglutinar majories polítiques en les institucions autònomes però no majories suficients o homologables en els processos referendaris legals o alegals. Després del punt culminant, inevitablement s’ha entrat en un període de recessió per la pèrdua d’expectatives reals a curt termini. Ha passat al Quebec i a Escòcia i està passant a Catalunya. Els opinadors espanyolistes poden concloure que el problema per a ells s’ha acabat. Llavors molts dels opinadors sobiranistes sembla que es vegin en l’obligació d’afirmar que el procés està viu, com afirmen els líders de les formacions que han fet bandera de la confrontació però incapaces de traslladar-la de veritat al carrer. El momentum català es produí entre el 2015 i el 2019. I ja ha passat. I com que caldrà treballar de valent per fer-ne arribar un altre, com més tard es reconegui, pitjor.
el mapa electoral espanyol és enverinat també per als mateixos espanyolistes. Amb Catalunya i Euskal Herria independents, la victòria de la dreta tardofranquista i neofranquista seria aclaparadora. Només en aquestes dues nacions es produeix una confluència de vot útil moderat espanyolista amb vot útil moderat sobiranista i progressista. Un mapa que fa que un observador exterior com John Carlin es plantegi que el “Catalonia is not Spain” és verídic. ERC i la CUP haurien d’admetre que la seva fuga de vots no ha anat a l’abstenció sinó al vot útil a les forces sucursalistes de progrés com a mal menor davant de la dreta postfranquista que ni tan sols capitalitza la desaparició de Ciutadans. En termes absoluts, l’augment de l’abstenció se situa en 156.365 vots respecte al 2019, mentre que els partits independentistes han perdut 697.744 vots. Per això, a Junts amaguen aquesta realitat però saben que no han capitalitzat res de les ensorrades dels seus competidors. De fet, l’abstenció propugnada per la direcció de l’ANC, Ponsatí i els imitadors de López Tena, afecta i afectarà el món de Junts, que és el més renuent a reconèixer que el cicle 2015-19 està tancat. I que el quart actor electoral està en marxa cap a la llista cívica, tant si guanya l’opció a dins de l’ANC com no. Una manera més d’allargar l’agonia del cicle.
del vot útil, tan perjudicial tàcticament, ens dibuixa un mapa de dues
Espanyes que caldria convertir en oportunitat. El PP i Vox sumen a Badajoz el 59,7%, a Valladolid el 52,5%, a Madrid el 52,4%, a Sevilla el 48,6% i, lamentablement, a Palma el 51,7% i a València el 50,6%. En canvi, a Bilbao el 18,8%, a Donostia el 18%, a Gasteiz el 24%, a Iruña el 40%, i a Barcelona el 21,7%, Tarragona el 29,8%, Lleida el 27,1% i Girona el 17,0%.
L’escenari no és dolent, paradoxalment, si els republicans de manera desacomplexada, una mica més encara, com han fet en campanya, admeten on som i criden a anar més enllà del vot, a ocupar tots els espais d’influència social i a l’èpica del conflicte de trinxeres. Perquè a Junts ara li toca baixar de la tribuna on s’ha dedicat a comentar el partit i criticar l’equip independentista que havia sortit a jugar al camp amb errors i febleses, davant d’un poderós adversari. La teoria del bloqueig, com a molt, pot durar-los una repetició electoral, perquè al final si no ho aprofita per aconseguir quelcom, 330 diputats es posaran d’acord per no cedir res d’essencial per a la seva concepció jacobina d’Espanya. Una altra cosa seria si tinguéssim una situació insurreccional persistent al carrer, cosa que no és el cas.
CAL DIR-HO CLAR:
la lluita per la independència per salvar la nació, el benestar, els drets i la identitat s’allargarà. Així que hem de girar el discurs: cal, amb els instruments disponibles institucionals i civils, salvar la nació, la seva llengua i la seva cultura, la seva prosperitat econòmica, la seva cohesió social, per tal de garantir que tingui fonaments la lluita per la independència.