Els tipus pugen, la banca es frega les mans

El Banc Central Europeu ha decidit tornar apujar els tipus d’interès, 0,25 punts, fins a situar-los en el 4,25, la xifra més alta des del juliol del 2008, una mala notícia per a tots els titulars d’hipoteques, que ara veuran com es tornen a enfilar. La notícia es produeix en un context de macroxifres positiu: el Fons Monetari Internacional ha revisat a l’alça el rumb de l’economia espanyola i l’Estat ha assolit la històrica xifra de vint-i-un milions de persones ocupades. Però en realitat la bona marxa de l’economia espanyola es produeix per un fet diferencial que la distingeix dels països més potents de l’entorn europeu, la moderació salarial, novament un aspecte que afecta les butxaques de la classe treballadora. Al final de tot plegat en resulta un còctel de dificultats per a gent que perd la casa perquè no pot pagar el crèdit i perquè el migrat sou que cobra l’ha de destinar primer de tot a alimentar-se. I aquí ens trobem davant d’una altra xifra que emmascara l’eufòria del creixement econòmic perquè la inflació no té aturador i cada vegada és més car passar pel supermercat.

La fotografia de la macroeconomia, doncs, no és del tot certa perquè les famílies no se’n beneficien. Sí que en treuen profit, en canvi, els bancs, que ara estan presentant els resultats del primer semestre de l’any, amb enormes beneficis que deriven precisament de l’augment dels tipus d’interès i també de l’encariment de les comissions que cobren als clients. No han mogut ni un dit, en canvi, a l’hora d’apujar les remuneracions dels dipòsits, un altre aspecte que també els diferencia de com es comporten els banquers en altres països europeus. On és la responsabilitat social d’un sector financer que en va començar a prescindir amb la desaparició de les caixes? Per què el Banc d’Espanya, que ha de vetllar per les bones pràctiques, i el govern, que pot exercir pressió, no intervenen i reverteixen una situació en la qual els enormes beneficis resulten immorals? La marxa de l’economia d’un país no es pot qualificar de bona si no es tradueix en una millora de les condicions de vida de tothom, sobretot dels treballadors que en són el principal motor.