Els milions de la pobresa

El president de Romania, Ceausescu, no va fer gaire bona impressió quan va passar uns dies a Madrid. Els periodistes ens han parlat d’un home desconfiat i impertinent, almenys en algun moment de les reunions socials, quan és usual moure’s d’una manera discreta i diplomàtica. Ceausescu sempre ha actuat a la seva manera, i també davant Moscú –fins on li ha estat possible, no oblidem que condemnà la invasió soviètica de Txecoslovàquia.

Ara, Romania es veu afectada, com la majoria de països, per la crisi econòmica, i en un discurs que ha fet en una conca minera Ceausescu, a més de parlar del petroli, ha dit rotundament que una de les càrregues més feixugues que paralitzen el desenvolupament econòmic de Romania són les despeses militars, cada cop més grans, obligades pel Pacte de Varsòvia. Aquesta denúncia no és d’ara: en la darrera sessió del Pacte de Varsòvia, Ceausescu es negà decididament a aprovar la proposta soviètica d’augmentar el pressupost militar dels països que formen el pacte. I va fer més: les partides del pressupost romanès van ser aplicades a augmentar les pensions familiars i socials.

Ceausescu, doncs, ha fixat un límit a l’aportació a les despeses militars, i ho argumenta amb les conseqüències que aquestes despeses tenen contra les possibilitats de redreçament del país. Costaria de trobar una afirmació semblant feta d’una manera oficial per qualsevol dirigent polític de l’Est o d’Occident.

Em penso que a l’Índia hauria d’escoltar-se una veu germana de la de Ceausescu, però referida al programa espacial d’aquell país. L’últim coet que han volgut llançar ha fracassat. Ha caigut al mar al cap de cinc minuts, perquè el segon element del coet no ha funcionat. Només aquest segon element havia costat uns dos-cents milions de pessetes! I el cost total és incalculable, si partim de la base que l’experiència de trenta-cinc minuts havia estat preparada durant set anys de treball. L’agència espacial índia, però, ha declarat que, un cop sàpiga què ha passat, hi tornarà, no caldria sinó. Es veu que és molt important que un país que té problemes gravíssims per resoldre arribi a disposar d’un coet capaç de dur míssils bèl·lics.

Quan la gent d’un segle futur –o d’un altre planeta– pugui examinar els pressupostos dels Estats actuals, i descobreixi què se’n feia, dels diners tan difícilment obtinguts, els farem –espero– una pena infinita. Espero, dic, perquè és de suposar que aquesta aberració, que en un grau més o menys profund és universal, no durarà sempre.