Vox abans i després de les eleccions

Després de les eleccions generals l’Estat espanyol s’ha convertit en pioner europeu a l’hora de barrar el pas de l’extrema dreta, però, paradoxalment, això ha estat mèrit principal de Vox i del partit amb què ja havia establert pactes, el PP. La davallada de vots de Vox, que ha passat de 50 diputats a 30, ha barrat en la pràctica l’accés d’Alberto Núñez Feijóo a la presidència del govern, sense possibilitats d’una investidura favorable després que el seu propi partit quedés molt per sota de les expectatives. La formació ultradretana es pot apuntar encara un altre mèrit: haver obert la veda interna per tal que els seus propis militants qüestionin la continuïtat del lideratge de Santiago Abascal i també de Feijóo. Però quines són les causes que han desembocat en la patacada de la dreta espanyola contra el pronòstic de gairebé totes les enquestes? Bàsicament, tres. En primer lloc, l’enduriment del discurs d’Abascal en les darreres setmanes, sobretot quan va prometre que en cas de guanyar incendiaria Catalunya i situaria els partits independentistes fora de la llei. Uns exabruptes que segurament van topar amb una part del propi electorat del PP, que, tot i ser partidari de la mà de ferro, no ho és, en canvi, de la política de terra cremada i que arribada la jornada electoral es va quedar a casa. Alhora això va afavorir el crit a la mobilització dels votants de l’esquerra en què es va recolzar un Pedro Sánchez renascut de les seves cendres i que, a més, va recollir vot útil provinent d’altres formacions. En segon lloc, hi va contribuir també l’escassa consistència demostrada per Abascal en el debat televisiu amb Sánchez i amb Yolanda Díaz, al qual no va acudir Feijóo amb l’excusa d’un mal d’esquena que finalment s’ha convertit en un autèntic maldecap. Abascal va aparèixer com un polític inexpert amb escàs discurs i novament la confiança cega en el nínxol ultradretà va crear falses expectatives que li van fer baixar la guàrdia. I en tercer lloc, la formació de governs amb el PP després de les municipals i autonòmiques va dur els de Vox a caure de quatre grapes en la trampa de Sánchez. Sabia que des dels governs s’afanyarien a demostrar de què són capaços a l’hora de retallar drets i negar la violència masclista.