La policia del pensament

Hi ha racisme i no tot és racisme, hi ha transfòbia i no tot és transfòbia... Quan s’abusa dels termes per emmotllar-los a la pròpia visió es corromp el seu valor i es devalua el sentit crític a què mai no hauríem de renunciar. Ahir ens referíem a l’accidentat viatge d’en Maru a Hostalric i és evident que si el que li va passar a ell em passa a mi hauria pogut continuar el trajecte i els segurates no m’haurien quasi asfixiat: cas clar de racisme. Avui parlem de Najat el Hachmi, convidada per l’Ajuntament de Barcelona a fer el pregó de les festes de la Mercè i acusada per alguns i fins i tot per una diputada, de trànsfoba i indigna d’aparèixer al balcó de la plaça de Sant Jaume. I això? No és cap secret que s’ha mostrat crítica amb alguns aspectes de la llei trans i s’ha preguntat per exemple: “Com es garanteix la protecció i orientació dels menors amb conflictes amb el seu propi cos? Si el parer mèdic no importa, com es pot descartar que el malestar amb el sexe biològic no sigui conseqüència d’un trastorn que no tingui res a veure amb la identitat?” Sigui quina sigui l’opinió de cadascun el que és realment inquietant és la facilitat –la fruïció, diria– a penjar etiquetes i demanar cancel·lacions de persones i idees que no concorden fil per randa amb el discurs oficial o amb el nostre criteri i amb independència del tema que es tracti ja sabem allà on ens porta perquè sabem d’on venim. Sectarisme, intolerància i censura, com els vells actes de fe emparats ara en la defensa dels drets de determinats col·lectius. Al meu entendre tots hi perdem quan busquem espais tan segurs que neguen l’alteritat i barren el pas al debat i a la crítica; l’autèntic perill està en la policia del pensament, no importa qui l’esperoni i per quina causa.