L’Eduard

L’Eduard té quaranta i pocs anys. Treballa d’autònom, està separat de fa temps de la dona i té dues filles. No és una persona participativa electoralment. Només ho ha fet dos cops a la vida. La primera, per votar per Rodríguez Zapatero quan volia aprovar el matrimoni homosexual. Volia donar-hi suport per una familiar que és lesbiana. L’altra, fa una setmana. I ho ha fet per l’extrema dreta de Vox. L’Eduard, que té una família majoritàriament independentista, és un clar exemple de com de malament s’han fet les coses els últims anys i com determinats discursos han quallat en la societat, tant a Catalunya com a l’Estat espanyol. Quan parles amb ell sobre les raons que l’han portat a fer-ho usa dos arguments principals: l’econòmic i la immigració. El primer, perquè els d’Abascal han estat capaços d’articular propostes que mai no podrien portar a terme, com ara la rebaixa de l’IRPF dels autònoms. Però s’ho ha cregut. El segon, per la falta de regulació dels nouvinguts i la seva presumpta vinculació amb fets delictius.

Que els de Vox es volen carregar el català? No passa res. Tampoc serveix per a gaire res per voltar pel món. La discriminació de les dones? L’esquerra les tracta de curtes. La violència de gènere? La culpa no és del govern, és de quatre paios que no estan bé del cap. El col·lectiu homosexual? Al final són una minoria –tot i que ell és bisexual a l’armari. Arguments esbiaixats, de part, desacomplexats, mitges veritats i populisme a tort i a dret. I sorprèn quan algú que coneixes, a qui consideres molt bona persona –ho és– cau en aquest tipus de paranys. I l’Eduard els vota –vull creure– no perquè pensi com ells. Ho fa perquè està desencantat. Fart dels polítics catalans i dels polítics espanyols. I aquí, a banda dels convençuts, és on la ultradreta té el seu caldo de cultiu: la manipulació dels desencantats.

Afortunadament, els suports que ha obtingut Vox en aquestes eleccions han baixat. El perill, però, continua viu. Anant bé, hi haurà eleccions altre cop.