La repressió sobre la taula de negociació

El PSOE no tindria cap consciència que a conseqüència de l’1 d’octubre s’han dictat 57 sentències condemnatòries que impliquen 187 anys de presó si no fos que hi ha hagut un 23-J en funció del qual necessiten els 14 vots de diputats independentistes perquè Pedro Sánchez pugui ser investit. El mateix es pot aplicar al PP. Els dos grans partits espanyols han d’assumir que, mentre la configuració de l’Estat sigui la que és, les seves possibilitats de governar passaran per l’acord amb el que en diuen perifèries. El ‘pressing Junts’ ja és un fet des del PSOE, Sumar i els entorns d’esquerra. Ara, a Carles Puigdemont ja no se l’ha de portar a davant del jutge sinó que s’han d’escoltar les seves peticions, i els jocs de paraules, com admetre que l’amnistia i l’autodeterminació són a sobre de la taula simplement perquè la part catalana ho planteja, tenen com a finalitat no trencar res abans d’asseure’s a parlar de res. Tot i que la contaminació politicomediàtica espanyola dificulta analitzar amb ponderació, en realitat el PSOE no negociarà amb Junts i ERC per voluntat política. Ho farà per obligació democràtica derivada del resultat d’unes urnes que han dit que, dels dos grans partits espanyols, és el socialista l’únic que pot governar. I el vot també ha sentenciat que si el PSOE vol continuar en el poder haurà de ser satisfent les reivindicacions independentistes. Està per veure si el 23 de juliol genera expectatives noves, però sembla més sensat permetre explorar si poden passar coses diferents que no pas impedir que passin.

Les 57 condemnes i 187 anys de presó, juntament amb les causes encara en curs, posen de manifest que la desjudicialització del conflicte de Catalunya amb Espanya ha estat un desideràtum més retòric que efectiu perquè, entre altres motius, el poder judicial té vida pròpia i, en el cas de les cúpules, mostra un biaix ideològic clarament bel·ligerant amb l’independentisme. Serveixen les condemnes, també, per recordar que la manera d’aturar la repressió és encarrilar el conflicte cap a una sortida política que, fins ara, no s’ha insinuat perquè, vestida amb les paraules que es vulgui, aquesta sortida va d’amnistia i de sobirania.