Exigència màxima contra la violència masclista

Vuit víctimes mortals al conjunt de l’Estat causades per les seves parelles o exparelles converteixen aquest en un estiu especialment dramàtic pel que fa a la violència masclista. A Catalunya, dues morts en només tres dies eleven encara més el grau de preocupació a l’entorn d’un problema que la societat no aconsegueix revertir. És innegable que el reconeixement de l’existència enquistada d’una violència contra les dones ha permès fer passes decidides per erradicar-la. En primer lloc, s’ha animat les víctimes a denunciar el seu cas, trencant el tabú que fer-ho no servia de res i eliminant la impunitat sistèmica que beneficiava molts agressors. En segon lloc, com a conseqüència de tot això, hem avançat en la conscienciació col·lectiva sobre la vulnerabilitat de les dones i en la necessitat no només de perseguir els assassins i fer-los pagar els crims, sinó d’acabar tants silencis còmplices que donaven l’esquena a les víctimes. Denunciar no pot equivaldre a revictimitzar-les, però és evident que tot i la gravetat de les xifres només coneixem una part de la realitat: sota la catifa continuen encara els casos que no arriben a denunciar-se. Però hi ha una altra complicitat igualment greu, la política. Començant per Vox, el partit de la ultradreta que impulsa un discurs negacionista i pretén diluir la dimensió del problema amb un canvi de nomenclatura que substitueix el concepte de violència masclista pel de violència familiar. Un eufemisme que desmunten les xifres, amb un incontestable protagonisme masculí en les agressions i els assassinats. I continuant pel PP, que malgrat la posició oficial i els pronunciaments hipòcrites exhibits en entrevistes i debats, a l’hora de la veritat assumeixen els postulats de Vox. I no ho fan només en el terreny teòric, perquè allà on han arribat a pactes de govern municipal o autonòmic ja han permès que se suprimeixin conselleries o regidories dedicades a la igualtat de gènere o al combat de la violència masclista. Una complicitat que s’acaba estenent també als ciutadans que concedeixen el seu vot a aquestes formacions. Perquè l’única manera de posar fi a aquesta xacra és elevant al màxim el nostre nivell d’exigència personal i de compromís social.