‘Barbenheimer’

El duel cinematogràfic estiuenc de l’any passat va ser entre l’enèsima fantasia de l’univers Marvel (Thor: Love and Thunder) i una orgia superficial d’acció (Bullet Train) pensada precisament per no haver de pensar gaire. En canvi ara n’estem presenciant un d’interessantíssim que ja ha fet que les xifres de públic recuperin nivells de fa deu anys. Parlo, evidentment, del fenomen Barbenheimer, és a dir l’estrena simultània de Barbie i d’Oppenheimer. D’una banda tenim la pel·lícula de Greta Gerwig interpretada per Margot Robbie que ha omplert les sales de gent de totes les edats vestida amb el color rosa brillant que identifica la famosa nina (i que té fins i tot el seu propi identificador Pantone, el 219 C, per ser exactes). I d’altra banda hi ha el film de Christopher Nolan, el retrat de l’home que va fer possible la fabricació de la bomba atòmica. En els dos casos, al darrere de la pel·lícula hi ha molt més que un simple entreteniment. S’està discutint molt sobre si Barbie és realment un film feminista o si simplement es tracta d’una altra gran idea de màrqueting per treure les polèmiques nines de les estanteries. Malgrat que la trama no em va enganxar especialment, em decanto per la primera opció: la reivindicació d’una nina que per primer cop va trencar l’esquema del nadó i va permetre a les nenes somiar ser alguna cosa més que mares. Que ha contribuït a cosificar les dones? Potser sí. I que la pel·lícula ho critica? També. En qualsevol cas, benvingut el debat. Pel que fa a Oppenheimer, les tres hores que dura valen la pena, des dels inicis de la formació d’Oppi a la Gran Bretanya fins al desenvolupament del Projecte Manhattan, l’època de la Caça de Bruixes i, sobretot, el terç final en què el biopic es converteix en un thriller judicial. Nolan ha humanitzat un personatge que va passar dels aplaudiments i les felicitacions a ser menyspreat pels polítics i al penediment pel que havia fet. En definitiva, el Barbenheimer són els dos plats de la balança: el món dels somnis i el món dels malsons.