‘L’estiu’ de Vivaldi

L’Ombra d’ahir acaba fent referència al fragment de Retrat d’una jove en flames (Portrait d’une jeune fille en feu) en què, en un palau d’una illa bretona l’estiu del 1770, Marianne no aconsegueix acabar de tocar el tempestuós presto final de L’estiu de Les quatre estacions, de Vivaldi, en presència de Héloïse, a qui ha de retratar d’amagat i de la qual s’està enamorant. Marianne li diu que a Milà (on Helöise, pel matrimoni que li ha acordat la seva mare, està destinada a viure a contracor) s’hi fan molts concerts i que podrà escoltar-hi l’obra sencera interpretada per una orquestra. Heloïse replica que allò que li diu és que podrà tenir-hi moments de consol.

Al final del film, en una sala de concerts, Marianne observa com Héloïse, sense que aquesta la vegi, esclata a plorar en sentir l’últim moviment de L’estiu: Concert núm. 2 en sol menor Op.8, en què els instruments de corda evoquen els raigs de sol (també el vent i la pluja) i els de percussió, els trons, mentre es crea tensió amb intervals de silenci. Héloïse potser haurà sentit abans moltes altres vegades aquesta peça (i totes Les quatre estacions, compostes el 1723) que, a l’allegro non molto i l’Adagio e piano-Presto i forte, conté passatges lànguids que duen a la nostàlgia. I haurà plorat a llàgrima viva amb el presto que li recorda vivament la passió compartida amb Marianne. La norma social va interrompre aquella relació amorosa. Però potser també hi va haver el desig de conservar a la memòria la plenitud de la passió, que el temps desgasta. No és per res que també s’invoqui el mite d’Orfeu. Marianne va girar-se per mirar Héloïse, que va desaparèixer: el record, però, les lliga per sempre en una tempesta.