Emergència per sequera, tard i malament
La declaració d’emergència per sequera a vint-i-quatre municipis de Catalunya ha traslladat als ajuntaments la responsabilitat de controlar i, donat el cas, sancionar els excessos del consum d’aigua, però molts d’ells no tenen ni les eines ni la capacitat per assumir-ho. És una prova més de la manca de previsió de les administracions públiques, que arriben tard a les conseqüències del canvi climàtic i reaccionen amb l’aplicació d’uns protocols sense el consens necessari per garantir-ne l’èxit. Ho hem vist en alguns consistoris que aquest estiu han posat en marxa sistemes de vigilància, com ara l’ús de drons, de dubtosa legalitat perquè envaeixen la intimitat dels particulars. Però és que tampoc tenen aprovats els necessaris reglaments que donin la imprescindible cobertura al règim de sancions que hi hauria d’anar aparellat. D’una banda, doncs, l’Agència Catalana de l’Aigua centrifuga les mesures cap a les administracions locals i, de l’altra, els ens municipals es veuen desbordats per una emergència que es fa molt difícil de gestionar. Com sempre en la pràctica en pagaran les conseqüències els ciutadans, que ni tan sols poden regar els jardins particulars, i sobretot els pagesos, que ja han hagut d’acceptar severes restriccions que malmetran part de la collita d’enguany. Però el que cal preguntar-se justament és si són aquests els primers i únics que haurien de notar les restriccions de l’aigua. Perquè amb l’excusa que el sector turístic és un dels pilars de la nostra economia, s’està aplicant una excepcionalitat a les piscines dels hotels i dels apartaments comunitaris que representa un autèntic greuge comparatiu. I és aquí on hi ha un gran malbaratament i una certa sensació d’impunitat quan veiem que s’aproven projectes per a nous establiments amb lavabos dotats de banyeres. Cal mimar el turista, però potser no fins al punt de permetre tres o quatre dutxes diàries o de deixar-los que omplin les vegades que vulguin les banyeres de l’habitació. La pagesia també és un puntal de la nostra economia i no se la tracta pas amb tantes contemplacions. Fa anys que els registres de precipitacions i les alertes ecologistes haurien d’haver fet que els responsables polítics es posessin les piles.