L’Espanya de Vox

El nucli franquista de l’Estat espanyol guanya eleccions. El PP, Vox, part del sistema judicial, militars, alguns mitjans i la corona s’imposen, a través d’unes eleccions que compleixen els mínims estàndards democràtics, a les esquerres. El socialisme no els guanya, però a partir de pactes, també totalment democràtics, amb altres forces espanyoles d’esquerres així com amb el nacionalisme basc i català aconsegueix prou poder institucional per desplegar una determinada agenda política. Aquesta agenda, que respecte a la franquista ofereix més progrés social, més llibertats individuals i –en teoria– més drets civils va vinculada inexcusablement a una idea concreta d’estat: plurinacional, descentralitzat i obert. Aquesta és l’única cosa que està en joc en la investidura de Sánchez com a president espanyol. Es decideix sobre una idea concreta d’Espanya. I, si es tracta d’anar contra Vox, no es pot anar a favor de la idea de Vox. L’Espanya que vol oferir més progrés social ha d’oferir més progrés nacional; l’Espanya que vol més llibertats individuals ha de voler més llibertat col·lectiva; l’Espanya que vol més drets civils no pot veure la Constitució com una presó. És una moneda de dues cares: no hi ha tercera opció. Exigir sensibilitat pels drets individuals però negar els nacionals no pot ser perquè no suma i, per tant, no existeix. No pots anar contra Vox defensant la idea de Vox. No pots anar contra Vox defensant el model d’estat de Vox. Perquè en política el que compta són les idees i, si guanyes defensant les idees d’un altre, a la llarga, perds. Pots ser un cínic a qui només li importa el seu pròxim mandat i res més.Però d’aquí a quatre anys hi tornarem a ser i s’haurà de veure si hi ha més d’una Espanya possible o només la de Vox, encara que aquests ja ni existeixin. Perquè el problema no és que mani Vox, sinó que s’imposin les idees de Vox mani qui mani.