Roba fina prop de les ruïnes
Manllevant un títol mundà d’un heterònim galàctic, la passada nit de quart minvant les aromes de conquesta van convertir en partenons les antigues ruïnes. Va ser a l’Escala, prop d’on grecs i romans van portar la saviesa i el gàrum fins a convertir l’indret en un empori. Just al bell mig, entre Sant Martí i la placeta del Peix, on els de Portalblau han instal·lat l’escenari mirador que manté al fons la vila de Roses i a tocar la illeta del Cargol. Al damunt d’aquella plataforma convertida en amfiteatre va ser on va tenir lloc l’encanteri. I no se m’ocorre obra més apropiada per aconseguir-ho que El amor brujo de Manuel de Falla. Tot un clàssic que en mans dels catorze músics de la GIO Symphonia i la direcció de Francesc Prat va semblar recuperar l’essència amb la qual va ser concebuda. Res de simfòniques ni de grandiloqüències sobredimensionades i menys quan el que reclama la partitura és més subtilitat i delicadesa que no pas efectistes rebomboris. Mentre queia el crepuscle, abans que s’encengués el foc fatu, la primera sacsejada la van provocar la pianista Marta Puig i la cantant i actriu Mariola Membrives. Juntes i amb una complicitat absoluta van evocar les mateixes cançons que el poeta Federico García Lorca va enregistrar per primera i única vegada amb La Argentinita l’any 1931. En aquell entorn i amb aquelles protagonistes, peces com Anda jaleo, Café de chinitas, Los cuatro muleros, Las morillas de Jaén i Zorongo gitano van prendre una volada de puresa i redempció brutals. Sensació que es va multiplicar fins a l’èxtasi quan va ser el torn de l’orquestra i amb aquesta aquest epítom d’elegància i passió que defineix la presència i la personalitat de Mariola Membrives. Tant en el seu cant com en el recitat –faceta en la qual no poques han fracassat–, Mariola ho va brodar amb la finezza i la seducció de les grans dives. Corprèn com una obra i un llibret de fa més d’un segle pot preservar tanta integritat i credibilitat segons qui la interpreti. I és clar que la reducció de GIO Symphonia sota la direcció de Francesc Prat i la veu i l’expressió lluminosa i radiant de la Membrives fa que t’oblidis que en aquell racó de costa érem orfes de sol i de lluna. Ja en teníem prou amb aquelles estrelles al Portalblau, com una estesa de roba fina prop de les ruïnes.