Articles

El canvi que Cuba no pot ajornar més

L’anunci de Fidel Castro que abandonarà formalment el càrrec de president del Consell d’Estat de Cuba i cessarà com a comandant en cap de l’exèrcit no ha estat cap sorpresa. El juliol del 2006, Castro va retirar-se de la primera línia política per una malaltia que encara continua sent un secret d’Estat. Des d’aleshores, s’han frustrat successivament les expectatives d’aquells que volien veure’l novament en públic i recuperat. Com tampoc s’han acomplert les previsions d’aquells que pronosticaven una ràpida mort del dictador. El fet és que, tot i convalescent, Castro ha estat present en la política cubana a través d’articles al diari oficialista Granma o d’entrevistes emeses per la televisió cubana.

Al marge de quin sigui el valor històric del personatge, és indiscutible que la interinitat que viu Cuba en aquests moments és insuportable per a la població. L’obertura política és una assignatura pendent que cap demòcrata pot justificar. La llibertat d’expressió, els drets humans o la pluralitat informativa són aspectes del tot arraconats a la vida política cubana. Però és que, a més, la precarietat econòmica empeny la població a viure, en molts casos, una situació d’indignitat que no mereix. La doble vara de mesurar –la doble moneda– que s’aplica als turistes i a la població autòctona porta els cubans a treballar de camàlics en un hotel o de taxista, en lloc d’exercir de metges o mestres. Tot i que, efectivament, els nivells d’escolarització i els serveis sanitaris dels cubans són molt superiors a la mitjana dels països caribenys, el cert és que, ara com ara, els principis de la revolució han quedat en no res.

Queden per assignar els papers que hauran de fer, en una eventual transició cap a la democràcia, els dissidents interns, l’oposició a l’exterior, els quadres dirigents del Partit Comunista o, fins i tot, la “vella guàrdia” de la revolució. També queda per veure si Fidel Castro continuarà movent els fils del poder des de l’ombra. Però Cuba no pot permetre’s viure sense fer front als canvis estructurals que necessita. Per una banda, el pluripartidisme i la fi del bloqueig econòmic dels Estats Units. Però, per l’altra –i potser encara amb més urgència–, una reforma econòmica que permeti uns mínims de propietat privada i seguretat jurídica sobre els béns i que permeti una incipient transició del país cap a les estructures d’una democràcia homologable i oberta al món.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.