Pluja i bisbe
Constato que el poble fidel (parlant en general però amb casos ben concrets) no entén que a la Seu gironina encara no hi hagi bisbe, i això des de fa força més d’un any. Fidels i no tan fidels, barrinen i expressen ara i adés supòsits d’incúria, santament conformistes, punyents, de rebuig, i demanen. Fa poc temps, per unes gestions del consell parroquial del meu poble, vaig anar al Vaticanet de la plaça del Vi de Girona. Tot em semblà normal i bé com sempre, però amb prou feines insinuant la vacant episcopal només aconseguia esquifits somriures i petits gestos de resignació, tirant a submissió. Al carrer, quan es parla del futur bisbe, tant es dona per fet que ningú vol ser-ne com que al bisbat hi ha tripijocs i patolles internes, que des de Roma no saben qui posar-hi, etcètera. Fa més d’un any que a les misses dominicals es fan pregàries pel nou bisbe i, de moment, res de res. Però també es fan pregàries perquè plogui, i quedem igualment fotuts. Qui sap si abans no s’haurien de fer pregàries perquè arribessin baixes pressions i nuvolades, no fora que ens passés com a la Grècia de Sòcrates. El gran savi va dir que no eren pas els déus els qui feien ploure perquè s’haurien donat casos de pluja sense núvols... i el van matar per blasfemador. Ara ens trobem que ens falta bisbe i ens falta pluja. Uns volen una cosa, d’altres una altra de diferent i/o contrària: uns volen que plogui, pels rius, pels boscos i les tomateres de l’hort. D’altres ja els va bé la calor i la serena celestial, per anar a estassar-se a la platja o tenir excusa per practicar la galvana integral. Uns volen bisbe a Girona, d’altres no en voldrien mai, i d’altres no hi pensen ni hi han pensat en sa vida. A uns els agrada l’Albert Pla, a d’altres Smetana i a d’altres Schonberg. Resumint, vivim en un món farcit d’estirabots, de contradiccions i d’incongruències. Només tinc paper per posar-ne una com a exemple, i serà de caire lingüístic: si d’una cosa que serveix per cordar en diem uns cordons, per què d’una cosa que serveix per collar en diem una clau anglesa? Voldria tanmateix que quedés clar que soc un absolut partidari de la llibertat, i penso que la llibertat no és fruit només de l’ordre, sinó de concessions mútues entre l’ordre i el desordre.
