‘Revival’ del conflicte català a Europa

Quan moltes cancelleries ja donaven per fet un nou govern espanyol del Partit Popular i Vox, a Madrid hi ha empat i incertesa. Els titulars i les fotos se centren en el president legítim Carles Puigdemont com a gran protagonista, malgrat que Junts hagi obtingut menys vots que el seu antic soci de govern. Catalonia is back, torna Catalunya. L’atzucac espanyol i el “faedor de reis” (kingmaker) Puigdemont ocupen l’atenció dels corresponsals. Molts d’ells, però, pequen de simplisme i errors de bulto perquè s’havien desconnectat del procés. Consideren que el socialista Pedro Sánchez ha estat força dialogant i ha sabut encarrilar la qüestió catalana amb l’independentisme moderat, però que ara, en mans del radical Puigdemont, es corre el risc d’haver de repetir eleccions, que les guanyi la dreta i s’encengui el conflicte de nou. No crida l’atenció dels periodistes forans que el polític més requerit per Madrid sigui un “fugitiu” (sic) a qui empaiten a ultrança com a delinqüent –sense dret al “presumpte”–. El seu crim? Intentar d’exercir el dret d’autodeterminació. La repressió espanyola sembla normalitzada per propis i estranys, mentre es fan esperar les sentències europees definitives que l’han d’aturar. Cap reporter no ha caigut tampoc en la contradicció que sigui Catalunya, un cau de xenòfobs i supremacistes mig nazis segons els han explicat, qui precisament hagi impedit la marxa triomfal del bifachito. Es fa palès que la Generalitat ha deixat de parlar amb els estrangers d’independència i vulneracions de drets fonamentals dels catalans i es dedica a promocionar un escarransit diàleg i fins i tot projectes rebutjats pel Parlament com l’acord de claredat i la renda bàsica universal. Fins al 23-J, Catalunya havia desaparegut del radar.

La propera primavera hi haurà unes disputades eleccions a l’eurocambra i comptarà si un Estat gran com l’espanyol el lidera un membre del conservador i democratacristià Partit Popular Europeu o dels Socialistes i Demòcrates. El 2019 els primers s’imposaren amb menys de 4 punts d’avantatge, tanmateix suficients per atorgar-los la presidència de la Comissió Europea que recaigué en la democratacristiana alemanya Ursula von der Leyen. El 2024 s’espera un resultat encara més ajustat. A la UE treballen amb professionalitat amb la primera ministra Georgia Meloni dels Germans d’Itàlia i els seus incòmodes ministres de la Lega i haurien fet igual amb un govern espanyol del PP i Vox. Els electors sempre manen encara que Vox no agradi a Brussel·les. S’ha de reconèixer que els d’Abascal han estat hàbils d’integrar-se al Parlament Europeu al grup dels Conservadors amb formacions de la talla de la Nova Aliança flamenca, els esmentats Germans d’Itàlia o el totpoderós PiS polonès. Han esquivat l’extremisme antieuropeu del grup Identitat i Democràcia, on s’apleguen la Lega d’Itàlia, la temuda Alternativa per Alemanya i el no menys inquietant partit de Marine Le Pen de França.

Una acadèmica espanyola amb alt càrrec en un think tank europeu amb seu a Londres argüeix que l’auge de Vox s’ha degut a l’independentisme, i nega que l’ideari d’ultradreta sigui popular al seu país. És com si digués: “Tranquils, tots aquests espanyols en realitat no són fatxes, és que els provoquen els catalans!”

Als Estats Units, experts en prospectiva auguren que en els propers 10 o 20 anys hi pot haver un intent seriós de secessió arran del creixent obstruccionisme polític entre bàndols antagònics dels partits demòcrata i republicà: algun estat pot concloure que sense Washington viuria millor. A Bèlgica, al cor d’Europa mateix, l’analista polític Ivan De Vadder preveu a partir de les eleccions del 2024 un bloqueig institucional potencialment explosiu per a la supervivència del país. De Vadder opina que quan les institucions s’encallen, l’Estat corre molt més perill que si Flandes declarés la independència. L’actual govern belga consta d’una coalició de set partits i trigà 500 dies a constituir-se. Prenem-ne nota: és el bloqueig institucional el que desfà estats, no les taules de diàleg. El conflicte català viu una inesperada revifada d’atenció internacional. L’actual finestra d’oportunitat serà efímera si no se sap aprofitar.