Regalar La Moncloa

En els bons temps de l’autonomisme, CiU i el PNB monopolitzaven la interlocució amb Madrid des dels seus governs, fet que els feia uns socis còmodes. El PSOE i el PP podien confiar que catalans i bascos els donarien suports assequibles, dins del sistema. Dels pactes del Majestic, per posar l’exemple més vistós, n’ha quedat poca cosa més que la transferència del Trànsit, de la Guàrdia Civil als Mossos. No és menystenible, però tampoc no és car. La novetat és que l’autonomisme ha desaparegut a Catalunya i CiU s’ha reencarnat en Junts, un partit de base independentista que –per això mateix– ha estat foragitat de les institucions. En concurrència amb Junts, ERC ha reculat fins a l’autonomisme, però sense que en aquella piscina electoral hi hagi ni un pam d’aigua, tal com han comprovat, reiteradament, des de l’UDC de Duran Lleida fins al PDeCAT de Roger Muntañola. Ara els republicans es miren amb aprensió una repetició electoral causada per Puigdemont, un fet que podria accentuar la decadència política en què estan immersos. La competència entre Junts i ERC és una subhasta a l’alça que fa impossible una investidura “a cambio de nada”, com diria la diputada Nogueras. En l’altre front, el PNB ja no és un soci fàcil. Ha estat superat clarament per Bildu, que ja ve de guanyar les municipals. L’esquerra abertzale, discretament, ha aconseguit del PSOE que els presos d’ETA siguin a presons basques i que els apliquin el màxim de beneficis penitenciaris. Aquesta pacificació va en benefici de Bildu, que fa trontollar l’hegemonia històrica del PNB. Per això els d’Urkullu no han volgut ni asseure’s a parlar amb el PP i posen condicions als socialistes espanyols. La carambola parlamentària ha fet que cap dels quatre partits es pugui permetre regalar res a Madrid sense pagar-ho a Barcelona o a Vitòria. L’autèntic canvi és aquest i no l’esborraran unes eleccions per Nadal.