El filtre de Hollywood

Quan vaig començar a escriure sobre Tennessee Williams a propòsit dels seus drames amb passions que, reprimides i frustrades, es fan tan asfixiants com la calor brutal a l’estiu en les poblacions reals o imaginàries de l’Estat del Mississipí on s’ambienten, no em pensava que ocuparia tants de capítols de la sèrie, tot i que, de fet, se n’hi podria dedicar una de completa. El cas és que, diferentment a tantes formes planificades de la serialitat, a vegades estiro un fil que pot enredar-se, però que també em pot dur a llocs feliçment inesperats: és com aprofitar els regals de l’atzar. En abordar Cat on a hot tin roof, tenia presents Liz Taylor i Paul Newman en l’adaptació cinematogràfica que, el 1958, va dirigir Richard Brooks, però va creuar-se a la memòria el muntatge teatral d’Àlex Rigola que vaig veure el 2010 al Lliure. Joan Carreras (Brick) hi deia que no era Paul Newman i Chantal Aimé (Maggie, la gata) replicava que no era Elizabeth Taylor. Potser m’equivoco, però crec que era una manera de dir que no es volia filtrar el drama de Tennessee Williams amb el glamur i els cossos gloriosos de Hollywood.

El filtre va diluir una referència explícita al desig homosexual que, duent-lo al suïcidi, Skipper sentia pel seu amic Brick. I que es converteixi en una mena de gelosia (perdre l’amic casat) que fa que Skipper volgués seduir Maggie i que Brick sospiti de la infidelitat de l’esposa, encarnada per una Liz Taylor (més gata que ningú) amb un vestit blanc. Temps enrere, Hollywood feia les seves trampes, però tot hi és implícit: aquella família podrida enriquida amb el cotó. I sabia posar en escena: aquella tempesta d’estiu que esclata quan, per fi, se sinceren Brick i el seu pare, que no sap que morirà aviat.