El transvasament del vot independentista

Si bé les eleccions del 23 de juliol escollien diputats i senadors a les cambres espanyoles, les formacions independentistes que hi concorrien han de saber interpretar-ne els resultats. L’intent de camuflar en l’abstenció i altres conjuntures els gairebé 700.000 vots perduts no resisteix cap estudi seriós com que el publiquem avui i, sobretot, és un autoengany. En primer lloc, perquè les anteriors eleccions (2019) les havia guanyat ERC i l’independentisme tenia 23 diputats, però també perquè la hipòtesi que l’abstenció ha estat de votant independentista és una veritat a mitges. El PSC (que recull 216.000 vots) i Sumar (que n’estira 125.000) sumen més suport prestat d’antics votants independentistes que l’abstenció (uns 300.000). La tercera raó que ha de forçar una anàlisi i un replantejament estratègic és que no només ha estat el PSC qui ha guanyat les eleccions a Catalunya, sinó que ho ha fet recollint milers de vots independentistes (156.000 d’ERC) en una tendència que acabarà amb Salvador Illa al Palau de la Generalitat si Junts, ERC i la CUP no fan res prou estimulant per revertir-la en lloc de continuar alimentant la crescuda del seu adversari polític en termes de governabilitat.

El transvasament de vot del 23-J té una lectura doble i complementària: a la voluntat d’aturar l’extrema dreta s’hi ha afegit el descontentament pel contingut de l’acció política i l’absoluta falta d’estratègia compartida entre els partits sobiranistes. La implicació per aturar l’extrema dreta suposa que part del votant independentista de l’última dècada se sent motivat pel que passa a l’Estat. En el cas del descontentament, a curt termini no s’albiren expectatives per tornar a engrescar les bases. Una de les grans virtuts de l’1-O va ser que va afegir al moviment independentista un perfil de votant que originalment no n’era però que estava descontent de l’‘statu quo’ i l’immobilisme de l’Estat i que creia en el referèndum com a instrument útil per millorar les seves condicions de vida. En no haver-se culminat el procés, part d’aquests votants que no eren independentistes ‘de sèrie’ han tornat a veure el PSC com una alternativa electoral.