Aparences

Hem sentit tres-cents milions de vegades que les aparences enganyen i, tot i així, seguim caient en la trampa de refiar-nos com babaus del que ens sembla que veiem. El problema és que el que veiem només se’ns afigura com quelcom que, per norma, no té gaire o res a veure amb la punyetera realitat. És el pas del temps qui t’obre els ulls, et fa caure la bena que te’ls tapava i bla, bla, bla. Ha de ser terriblement esgotador anar fingint per la vida. Esgotador i castrador. És el mal tracte i la manca de respecte i el desinterès de qui semblava coherent i l’amor absolut, la generositat radical i la preocupació constant per la vida de qui aparentava ser un passavolant. És la frustració rabiosa del ben posat i la creativitat del pòtol místic. És la falsa seguretat de l’insegur i el pas ferm de qui té aspecte d’artista que somia despert. És la hipocresia de la mosqueta morta i la veritat de la que porta una faldilla arran de gespa. És la mentida de l’abric de llana i la veritat de la jupa de cuir. És, per què no, el contrast entre el seny autoimposat i la rauxa que vola lliure. Les aparences enreden, sobretot, els sensibles que encara confiem en la humanitat i que, platònics, ens refiem dels enganys i les il·lusions de la caverna. La gràcia de les aparences –passeu-me la ironia– és que en ocasions la pròpia aparença ho és tot, és a dir, ella mateixa és la realitat perquè darrere seu no hi ha absolutament res més. Penso que, en el fons del fons, tot radica en l’autoestima i en l’experiència. Qui no s’estima, fingeix. Qui s’estima, va de cara.