‘Agost’

Seguint el fil descabdellat amb Tennessee Williams, m’atreviria a dir que un tema fonamental del millor teatre nord-americà del segle XX (on també hi tenen un gran paper Eugene O’Neill, per començar, i Arthur Miller) és la desintegració de les famílies, tant sigui a propòsit de la frustració de no assolir el somni americà (que, sobretot, és fer fortuna com si això provés que ets un escollit de Déu) com de la insatisfacció en complir-lo: quan es tenen els diners, apareix un gran fracàs existencial sense explicació, sense esperança, sense sortida. Això últim (de fet, les dues cares del tema són molt presents en el cinema) ho va abordar profundament l’alemany Douglas Sirk a través del melodrama hollywoodià. Al final d’Escrit en el vent, Dorothy Malone acaricia una torre petrolífera en miniatura. Quina amarga ironia: tant ella com el seu germà, suposadament protegits per la fortuna petrolífera del pare, senten una desesperació que els du a l’autodestrucció. Tota una plantació petrolífera per crear com a herència un gran fàstic de viure.

No deu ser per res que Sam Shepard (hereu, com David Mamet, del gran teatre social dels EUA) aparegui en l’adaptació cinematogràfica d’Agost (obra escrita per Tracy Leatts) realitzada per John Wells. Hi interpreta que l’home que, en desaparèixer de sobte, fa que es reuneixin, a l’entorn de la seva esposa, tres generacions d’una família. Ho fan a la casa familiar situada en un lloc d’Oklahoma, un dels estats on hi ha petroli i, a l’agost, hi fa una calor espantosa. Sense cap fortuna per heretar, els membres de la família comparteixen un malestar que no és nou. I així, mentre suen, van emergint els seus secrets i mentides, s’insulten i se senten sols.