Converses des de Sant Feliu de Guíxols (1)

Gent de totes les edats aprofiten la rutina diària per repassar l’actualitat. Escolto converses que toquen temes quotidians i molt propers amb un to entre distès i crític. Són tertúlies de temes reiterats. Nou govern i vells problemes, alguns d’eterns, es comenta. El carrusel d’opinions contrastades, de vivències, se succeeixen lentament i amb resignació. Parlen del Festival Porta Ferrada, amb l’èxit de sempre, i de les festes majors que han deixat, com sempre, diners als firaires, restaurants i bars. La gentada arreu és motiu de patiment generós. També ha generat curiositat el vaixell Mata Mua, de la baronessa Thyssen, que com cada any fa estada al port. El vaixell, d’eslora important, blanc, destaca entre el blau del mar i la resta d’embarcacions. No s’hi veu ningú i la baronessa deu estar al seu xalet Mas Mañanas de Sant Feliu. També es comenten les obres del Monestir encara no acabades. Unes restes arqueològiques, un cop catalogades, s’han soterrat sota un ampli paviment de pedra color beix. Una esquifida font és al bell mig del gran accés, de pendent suau, que dona pas al que serà el futur Museu Thyssen. L’obra té caràcter, però hi ha qui dubta de la seva funcionalitat. Els preus dels restaurants s’han enfilat desmesuradament i només els suporten determinades butxaques. Tot està ple, malgrat tot. Pocs menús per sota dels 30 euros. Passat l’estiu ja veurem com queda tot plegat. Passejar pel centre és una odissea. A les zones de vianants, a tocar del mercat, al carrer Major i voltants, així com al Rius i Calvet, hi ha una total ocupació de la via pública. Taules i cadires s’han fet les mestresses d’un espai que hauria de ser de tots i on l’especulació és la norma. Les àmplies voreres han quedat en un no res, ni per passar-hi una persona. També la brutícia i l’incivisme s’han apoderat de la ciutat ja fa temps. Les noves jardineres del Juli Garreta s’han convertit en papereres perquè no n’hi ha d’altres. A la zona dels concerts els veïns no dormen i han de suportar els pixats dels que tenen incontinència urinària. En fi, són converses que responen a una realitat que vostès poden contrastar personalment. Escoltar-les és catàrtic i veure-ho de primera mà, una pujada d’adrenalina. No són situacions noves ni desconegudes per les autoritats municipals, que, condescendents, les admeten i justifiquen.