Conquesta de l’Amazònia

Els mapes antics del Perú no saben què fer amb les regions orientals del país. Fins a finals del segle XIX, aquesta era una regió selvàtica, inhòspita, incomunicada i que convida a l’exploració científica i a les missions evangelitzadores i comercials. La història de l’empresari i explorador Carlos Fermín Fitzcarrald (1862-1897) barreja progrés, abús i violència de manera exemplar. Fundador de la capital de la regió de Madre de Dios, la seva vida de somnis i excessos és tan sorprenent com previsible el seu ràpid final. Tanmateix, el seu nom encara serveix per posar nom a escoles, carrers i districtes d’aquesta regió amazònica. L’ideal colonial s’estén fins ben entrat el segle XX. També en aquesta època hi trobem personatges que combinen la vocació altruista i civilitzadora, les pràctiques explotadores i anhels comercials desmesurats que, molt de tant en tant, acabaran en revolta o incendi. En una època com l’actual, en plena onada global de correcció política i en un país on els locals són majoritàriament marrons, no deixa de sorprendre veure en els murs de les escoles les imatges dels antics colons. Al seu costat, el clixé de l’arribada de Cristòfor Colom a Amèrica i dos aborígens agenollats.

L’estadística ens diu que Madre de Dios té tres cops la mida de Catalunya però que tot just té 185.000 habitants censats. De fet, ningú no sap realment quanta gent hi viu. Els darrers anys la població s’ha multiplicat amb gent de les províncies andines o de Lima. Les comunitats natives, amb llengua pròpia, es veuen desplaçades, amaguen els seus orígens i deixen de transmetre la llengua als fills. La regió viu la darrera gran onada minera, que aquest cop beu de la incertesa econòmica global i de l’augment del preu de l’or. L’auge miner té aquí dues manifestacions. La mineria aurífera en rius, formalment prohibida. I la que parteix de la desforestació de la regió: igualment qüestionada però que és acceptada com a mal menor. En un estat que res no et dona i del que res esperes, l’esperit de supervivència s’observa en la presència d’insospitats ginys de fusta construïts a les ribes del riu. Dragues artesanals equipades de motorets elèctrics filtren aigua a la vista de tothom. L’altament contaminant mercuri líquid i una mica de sort han de permetre que la sorra mostri les llavors d’or amagades a la sorra.

El còctel d’afany de lucre, ignorància de l’impacte sobre la salut i el medi ambient, la manca d’arrelament al territori dels nouvinguts i uns deu milions de peruans en situació de pobresa serveixen doncs per exposar el perquè de tot plegat. Si les grans empreses internacionals poden explotar els nostres terrenys, diuen, per què no nosaltres? L’argument del capitalisme popular no deixa de brillar en la seva simplicitat. El governador i l’únic congressista de la regió al congrés, tots dos imputats per delictes vinculats a la mineria il·legal, també dominen el vocabulari econòmic. Es queixen de l’abandonament per part de les autoritats centrals. Hi subratllen la falta d’infraestructures, d’incentius per als emprenedors. També es queixen de la voracitat fiscal de la Sunat, l’agència tributària estatal, que castiga els intents de formalització de la mineria artesanal i que ja aplega el 75% del total de les explotacions mineres.

‘La Pampa’, la pel·lícula premiada que es projecta a Lima, va més enllà i exposa com el desgovern miner a la regió alimenta negocis paral·lels, narcotràfic, bars i prostíbuls, que són la façana d’altres plagues com la prostitució infantil. Migracions i corrupteles, sectors econòmics sencers apareixen o s’enfonsen a l’albir dels girs de l’economia mundial. Finalment, paradoxalment, l’omnipresent queixa per la corrupció i el mal govern acaba convivint amb les botigues de compra i venda d’or il·legal. De les cinquanta que trobes al mercat, diuen, tot just tres accepten factura. El 70% dels diners que circulen provenen de la mineria il·legal. Tot plegat pren la forma d’un gran guirigall en què és difícil capir on comença i on acaba la veritat, l’exageració, el delicte medi ambiental o el patiment personal. Costa distingir què és un eufemisme i què una descripció fidel de la realitat. En aquest riu tèrbol i tempestiu alguns activistes lluiten contra corrent i s’enfronten als elefants. Com diria Terry Eagleton, no podem ser optimistes però sí obligar-nos a compartir l’esperança dels qui actuen per canviar les coses.