Consciència augmentada

Encara hi ha qui, després d’un dinar amb amics, alça els ulls cap al sostre i calcula a quant surt per cap. Jo no faig l’esforç amb la panxa plena perquè ja ho fa la calculadora del mòbil. Em passa el mateix amb el corrector lingüístic de l’ordinador que em canvia automàticament els errors, per exemple amb el “lingüístic” que, potser per la proximitat de la dièresi i l’accent, sempre pico malament. Cada vegada tenim més eines tecnològiques a l’abast, que ens faciliten el dia a dia, i això no ens ha de fer necessàriament més enzes o més ganduls. Més aviat ens ha de permetre fer la feina de forma més ràpida i segura. Podria ser que el ChatGPT acabi ajudant els estudiants a assimilar allò que han d’aprendre. Com passa quan, a còpia de resumir el temari en lletra petita per fer-ne xuletes, acabaves sabent-te’l. O que el programa ens estimuli la curiositat d’explorar qüestions que hagin sorgit durant la cerca i ens faci venir ganes de saber-ne més. Tendim a pensar que aprendre és acumular informació i coneixements en el disc dur que tenim allotjat dins del crani (alguns amb més capacitat que d’altres). Però, i si tinguéssim la possibilitat de desar totes les dades que necessitem en un disc dur exterior i aprendre com i per a què fer servir la informació a la qual podem accedir? El professor Joan Manuel Tresserras planteja la possibilitat que estiguem assistint al naixement d’una nova humanitat, un salt en l’evolució a partir de la tecnologia. Que la digitalització, els algoritmes i la intel·ligència artificial alteren les nostres formes d’organització i de comunicació i, per tant, la construcció de la nostra consciència. Una consciència augmentada.

Imagino aquesta nova societat de consciència augmentada com la de La brúixola daurada, la pel·lícula basada en la novel·la de Philip Pullman on totes les persones humanes comparteixen vida i ànima amb una mena d’alter ego en forma de mascota. A la nostra societat futura cada persona podria estar associada a un robot. Perquè no ens substituirien sinó que ens donarien suport. De fet, ja està passant: màquines que a les feines físiques aprenen els processos mecànics i a les intel·lectuals, com buscar i tractar les dades. D’aquesta manera no deixaríem de tenir feina, sinó que ens convertiríem en els planificadors, gestors i supervisors de la nostra pròpia feina, que faríem amb el suport de la intel·ligència artificial personal. Com les operacions quirúrgiques que es fan amb braços robòtics de gran precisió i on ningú se li acudiria prescindir del cirurgià. Potser pensareu que la despesa de distribució i manteniment d’un robot per persona pot ser molt elevada. Però, quin seria el cost de deixar sense feina i sense perspectiva de tenir-ne el 80% o més de la població? Quina mena de món apocalíptic tindríem si acabem sent tots substituïts per les màquines?

I, en paral·lel a aquesta nova organització del treball, imagino la consciència augmentada com una oportunitat per fer una societat més justa i equilibrada. En els països avançats hem aconseguit oferir educació i salut a tota la població. El pas següent en aquesta societat evolucionada, la pròxima revolució, ha de ser fer desaparèixer el risc de pobresa. I no és una utopia. La Fundació Irla ha publicat un estudi dels investigadors Jordi Arcarons, Daniel Raventós i Lluís Torrents que mostra la viabilitat d’una renda bàsica europea. Una assignació monetària individual, incondicional i universal per a la població de la UE establerta a partir del llindar de risc de pobresa de cada estat i finançada mitjançant l’impost de la renda i l’establiment de dos impostos nous, sobre la riquesa i sobre el carboni. Hi ha regions i països del nostre entorn que estan anant justament en direcció contrària, traient els impostos a les grans fortunes en nom de la llibertat. Una llibertat a la qual no posen cognom i que tots sabem que es diu llibertat de mercat. Llibertat per als més rics, perquè, com afirmen els mateixos autors de l’estudi sobre la renda bàsica, les persones pobres no poden ser lliures. Arribar-hi, doncs, és una opció política, no una utopia. Això sí, és una possibilitat a la qual només podem aspirar les persones afortunades que viatgem en primera classe en el Titanic que, per cert, gastava un munt de tones diàries de carbó per navegar. Perquè, amb robots o sense, temo que els que viuen a sota, a les tripes del vaixell de luxe que és la UE, es continuaran ofegant. I no els hauríem de retreure que intentin pujar a coberta.