Keep calm
No se l’esperaven
La negociació que ha acabat amb un pacte al Congrés ha aportat algunes novetats interessants, tant pel que fa al mètode com als resultats. D’entrada, Junts no hi tenia res a perdre –al contrari– amb una repetició electoral. Sense poder institucional i amb Carles Puigdemont prenent decisions al marge de qualsevol tipus de benefici personal, el PSOE ha topat, per primera vegada, amb un partit català políticament determinat, consistent en la negociació i amb un incentiu creïble per buscar una repetició electoral que li podria aportar vots. De fet, en aquesta negociació, fins i tot l’abstencionisme independentista, en tant que reserva de vot mobilitzable per una estratègia dura, ha jugat en contra del PSOE. Una altra novetat és la insòlita disciplina amb què ha actuat Junts al llarg de tota la negociació. No hi ha hagut declaracions estridents ni sectors pronunciant-se. Un efecte secundari de la manca de poder institucional, sense figures de pes com un hipotètic alcalde Trias, que hauria necessitat els vots del PSC i/o els comuns per tirar endavant els pressupostos del seu propi mandat. Aquest silenci inquietant ha afegit pressió al socialisme espanyol, acostumat a un tracte displicent. I encara una altra dada nova. Junts ha tractat el PSOE amb la mateixa aprensió que al PP, ni més ni menys. No ha assumit el “barrar el pas a la dreta” ni cap eslògan d’aquells que tant agraden a la societat catalana. No era fàcil. A l’altre plat de la balança, aquest hiperlideratge de Puigdemont –amb tant d’èxit com es vulgui– el retorna a l’esquema partidista, deixant el Consell de la República en una posició políticament irrellevant. Amb un problema afegit, que es materialitzarà quan Junts recuperi espai institucional. Un partit totalment dins del sistema és un actor vulnerable i, en conseqüència, un negociador tou. L’estratègia d’aquesta legislatura, per tant, pot acabar essent d’un sol ús.