La manca d’habitatge, un tema podrit
La manca d’habitatges assequibles per a una part molt important de la ciutadania catalana ha convertit aquest tema en una emergència social que els poders públics estan abordant amb més bona voluntat que eficàcia. La decisió del govern català de reduir el llindar per ser legalment considerat gran tenidor és, en aquest sentit, un exemple de fins a quin punt és difícil fer avenços. D’entrada, sembla raonable el fet de reduir de 10 a cinc la quantitat d’immobles en propietat que obliguen a destinar-ne una part al lloguer social. Però cal veure si això es tradueix en un increment substancial del parc disponible o si simplement empeny els propietaris a vendre els pisos o cases per estalviar-se maldecaps. D’altra banda, hi ha altres actors que intervenen en una qüestió que s’ha tardat tants anys a abordar de manera seriosa que qualsevol moviment genera efectes secundaris. Per exemple, els ajuntaments, que tenen la possibilitat de comprar habitatge social i posar-lo a disposició dels més vulnerables, però això depèn no només de la sensibilitat dels diferents equips de govern i de les regidories competents, sinó de la necessària capacitat pressupostària.
Un altre dels actors importants són les entitats bancàries, amb un patrimoni immobilitzat de milers de pisos que continuen buits d’ençà de l’esclat de la bombolla immobiliària, sense que els poders públics hagin estat capaços fins ara de revertir una situació que clama al cel. Al final la solució és tan clara com complicada d’assumir, tal com ha passat en algunes capitals europees que podrien servir de guia, mentre aquí el govern estatal entra en competició amb els governs autonòmics obstaculitzant les iniciatives legislatives que considera que li pertoquen a ell en exclusiva. Una solució que depèn d’adquirir de manera massiva habitatges per destinar-los al lloguer social, l’única manera d’incidir amb contundència en un mercat que, tan sols deixat en mans de l’oferta i la demanda, continuarà a l’alça. És clar que aquesta opció presenta dos entrebancs: d’una banda, l’elevada inversió pública que requereix i, d’una altra banda, la poca amortització política que s’extreu d’una planificació a llarg termini.