L’operació fallida de la dreta
La constitució del Congrés espanyol ha deixat múltiples fils per estirar en els pròxims mesos i, sens dubte, un d’aquests és la trencadissa escenificada pels diputats del bloc de la dreta, arran de la negativa del PP a concedir a Vox un lloc a la mesa de la cambra. És sorprenent que dos partits que han demostrat sintonia política i travat una estratègia conjunta prou sòlida en els últims mesos per pactar coalicions de govern al País Valencià, les Illes Balears, l’Aragó i Extremadura, a banda de diferents ajuntaments de l’Estat, hagin estat incapaços a l’hora de la veritat de consensuar un vot clau com era dijous passat el de la presidència i mesa, que han de controlar l’agenda legislativa del Congrés durant la pròxima legislatura. Més enllà dels intents de relativitzar l’esquerda, el que queda és la sensació de derrota sense pal·liatius que va ensenyar la bancada de la dreta davant l’elecció per majoria absoluta de Francina Armengol, la clatellada en la votació de la número 2 del PP, Cuca Gamarra i, finalment, el pas en fals d’Alberto Núñez Feijóo, que difícilment podrà continuar alimentant el relat del canvi de govern i la seva candidatura a la investidura davant de Pedro Sánchez amb un suport que ha passat dels 172 diputats teòrics als 139 que va obtenir en la sessió constitutiva del Congrés.
El temps acabarà revelant quines seran les conseqüències d’aquest episodi, tant pel que fa a la consistència de l’aliança de poder entre el PP i Vox, com pel que fa al futur de l’aposta estratègica dels populars pel lideratge de Núñez Feijóo, que no només ha estat erràtic políticament, sinó també i sobretot insuficient per recuperar La Moncloa, malgrat l’onada favorable, el ‘sorpasso’ municipal i autonòmic del passat mes de maig i el munt d’enquestes que auguraven una victòria clara capaç de posar fi al govern progressista i a la presidència de Pedro Sánchez. L’èxit o fracàs de la negociació per la investidura de Sánchez marcarà el camí, però de moment el que li queda a Feijóo és una victòria pírrica, lluny de la majoria absoluta, la incapacitat per trobar aliats que no siguin l’extrema dreta i el creixement i la popularitat de la figura d’Isabel Díaz Ayuso.