Històries que s’han d’explicar

Com en qualsevol dictadura, també a l’Afganistan la primera víctima és la veritat, i en conseqüència els mitjans de comunicació independents, de manera que –dades del Sindicat Nacional de Periodistes del país– només queden 11 dels 90 diaris impresos abans del 15 d’agost del 2021, quan els talibans van tornar al poder, el nombre d’emissores de ràdio i televisió s’ha reduït a la meitat, així com els treballadors en el conjunt del sector, especialment les treballadores. Volen assolir el control absolut sobre els continguts per imposar la ideologia radical de l’Emirat Islàmic que legitima la seva existència. Els periodistes defensors del dret a la informació pateixen coaccions, atacs i detencions, es mouen en aquest terreny relliscós entre la censura i l’autocensura, entre el coratge i el terror, i són substituïts per fidels que escampen les notícies del règim, no necessàriament vertaderes però sí addictes de cap a peus. Així i tot els testimonis s’obren camí; en recollim alguns de publicats en un reportatge de Planeta Futuro. Un periodista i una periodista clandestins escriuen històries de resistència i les intenten difondre per internet; són conscients del perill que corren si els identifiquen. Noorullah Shirzada, fotògraf i cameràman, acusat d’espia i exiliat a França: pateix pels germans que no han pogut sortir. Hussnia Bakhtiyari, fiscal experta en la defensa dels drets de les dones i dels infants maltractats, viu en un centre d’acollida a Madrid i se la menja l’angoixa: “Les meves germanes no poden estudiar, ni treballar, tinc por que les raptin per casa-les a la força, tinc por que matin els meus germans; fa poc han vingut a casa i han colpejat un germà, els talibans encara em continuen buscant i ells paguen per mi.” Aquesta és la veritat i s’ha d’explicar.