Aigua de poble
Quan sento parlar de l’administració d’aigua pública em ve al cap Chinatown, aquella pel·lícula de martingales de l’empresa d’aigües de Los Angeles. Deu ser que l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) a vegades fa mèrits per recordar-me Jack Nicholson, Faye Dunaway i Polansky. Vejam. Ara que som en temps de sequera i l’ACA ha dictat “situació d’emergència” per a alguns pobles empordanesos, de passada els ha empès a un escenari per a un Kafka de proximitat. L’ACA insta aquests pobles que sancionin “els que incompleixin les restriccions”. Avancem que en els pobles petits la diguem-ne humanitat pública consisteix en l’alcalde i la secretària. Sols i desarmats, no només d’arnès, cavall i llança: desarmats tant d’eines de control com de càstig. L’ACA, en la més noble tradició funcionarial espanyola, els ha etzibat que al seu poble la mitjana per habitant supera els 200 litres/dia/persona. I, apa, ja us ho fareu, alcalde i secretària, per controlar els incomplidors, sobretot quan en alguns casos la presumpta criminalitat aquàtica és alta: a Peralada cap a 500 litres/dia/persona! Més del doble! A Sant Pere Pescador, en canvi, amb els seus 200 podran aspirar al premi Margalef d’ecologia. Sempre segons els números de l’ACA, perquè a Viladamat les dades municipals de consum difereixen. L’ACA prèviament podria haver facilitat una ordenança comuna per a tots els municipis, però ha irromput en la sequera com un cavall sicilià maldestre. Tampoc l’ACA no ha tingut present que en alguns pobles amb urbanitzacions hi acaba vivint molta gent, molta, tot l’any i, atenció!, no empadronada. I això falsifica la divisió entre l’aigua escolada i els contribuents oficials, presumptes enemics del poble. I per posar pebre al plat, el Sr. Pons, director de l’ACA, es veu que ha afirmat que “hi ha més zones enjardinades a l’Empordà que a Barcelona”; sembla que fiscalitzen els metres quadrats de gespa amb un dron... que no distingeix l’herba del plàstic verd. Potser es podria assajar un nou agermanament comarcal. Seguint la tradició catalana de no comptar gaire amb l’administració, es tractaria que, entre amics, coneguts i saludats, els dels pobles restringits fossin convidats a dutxar-se a casa dels que encara no tenen restriccions.
