Els empresaris catalans a Madrid (II)

Reprenent el fil de la setmana passada, amb el segle XX entrem en els meravellosos anys de les dictadures: la de Primo de Rivera, primer, i la del general Franco, després. Ens hem de preguntar una vegada més com actuen els empresaris catalans contra un sistema dictatorial.

Hi ha un punt que cal destacar abans de res, que també es donava al segle XIX, però amb menys intensitat: Catalunya no és precisament la zona més preferida de l’Estat espanyol. Amb les dictadures, aquest principi es converteix en un dogma, que no es pot tocar ni revisar. Una dictadura que té aquest criteri, i que predica el desenvolupament econòmic de l’Estat, ha de buscar altres zones que li plaguin més i on se senti més còmoda. En el cas d’Espanya, això vol dir la zona cantàbrica, Andalusia, voltants de Madrid, Aragó i les dues Castelles.

Però el problema que es van trobar les indústries creades en aquestes zones és que eren territoris que no tenien arrels industrials o comercials i això no facilitava ni el funcionament ni el seu desenvolupament. Però, per compensar-ho, ja hi havia l’Estat que facilitava els ajuts econòmics corresponents. Un ajut que Catalunya no havia rebut mai. Ni per a les empreses ni tampoc per a infraestructures. El port de Barcelona n’és un bon exemple, entre tants d’altres.

La dictadura de Primo de Rivera resultarà una petitesa en relació a la del general Franco, que va durar 37 anys, i això deixant al marge els anys de la guerra. La dictadura franquista té les seves característiques pròpies. Diguem-ne una. A Barcelona hi havia la fàbrica d’automòbils La Hispano Suiza, de renom internacional. El 1941, un militar d’alta graduació va visitar Miquel Mateu i Pla, accionista majoritari de l’empresa, i li va dir que venia a comprar-la, al mateix temps que posava una pistola sobre la taula. En aquestes condicions, l’operació de compravenda es va fer ràpidament.

Franco va mantenir durant temps la instal·lació d’empreses fora de Catalunya. Fins i tot, si un català volia muntar una fàbrica nova, havia de buscar una terra que era sovint a 500 quilòmetres de casa seva. També va intentar fer la guitza a la indústria catalana amb la creació de fàbriques que li feien la competència. Per exemple el cas de la tèxtil Intelhorce, instal·lada a Màlaga.

Les relacions personals van ser obligades. Amb el general, amb Doña Carmen, amb la seva filla Carmencita i el marqués de Villaverde, casat amb ella. Com a exemple, el marquès va rebre l’autorització per fabricar a Espanya les motocicletes Vespa, un regal de gran importància econòmica. Aquest exemple no serà únic, ni de bon tros. Un marquès que, quan s’acabava la dictadura, es va lluir fent un trasplantament de cor a Sud-àfrica a un pobre desgraciat que només va viure unes hores. La dictadura de Franco va ser vergonyosa, per als qui la vam viure d’una manera completa –com és el meu cas–. Ho podem dir de forma enèrgica i sense pal·liatius. A Catalunya les úniques empreses que van progressar van ser les del Instituto Nacional de Indústria (INI) i les estrangeres, com la SEAT, que Franco volia tenir a prop perquè així s’acostava també al govern del seu país.

Amb la democràcia, la situació ha canviat positivament, però tenir influències encara té la seva importància, tot i que, d’influència, Catalunya no en té gaire.