Núvies i periodistes a Londres

És insòlit veure un altar i fins i tot una església dedicada als periodistes, però té sentit. És una professió fascinant i en molts casos de

risc, ja que molts professionals són segrestats, assassinats, extorquits, amenaçats. I a més, sense aquesta dimensió més radicalment fosca, els periodistes també es bategen, es casen i celebren, i que puguin comptar amb una església al carrer on durant dècades es van concentrar la majoria de diaris i revistes britàniques, és pertinent.

L’església dels periodistes a Londres, St Bride’s, situada a Fleet Street, és una de les rareses amagades de la capital britànica, a poques passes de la Delegació de Catalunya, al mateix carrer. Aquest temple té la particularitat de disposar d’un altar permanent dedicat als periodistes. Està amagada però no és baixa, al contrari, el seu campanar de 69 metres és el segon més alt de la ciutat, després de Saint Paul, i destaca enmig d’edificis amb pubs i antigues redaccions de diaris. L’església ha estat cremada, bombardejada i reconstruïda, i els anglicans l’exhibeixen com una

de les seves joies més amagades i valorades a la Ciutat de Londres.

Quan els reporters John McCarthy i Terry Anderson van ser segrestats al Líban (1985 fins 1991) es van organitzar vigílies nocturnes de pregària, per ells i altres ostatges. Ara a l’altar (#Journalists_Altar https://twitter.com/search?q=(%23Journalists_Altar%20OR%20%23JournalistsAltar)%20(from%3Astbrideschurch) hi ha plaques i fotos de periodistes morts, desapareguts o que no se sap on són. Les van canviant de tantes que en tenen i si algú hi vol afegir algun periodista difunt pot fer-ho demanant-ho a l’església. En aquest espai també es pot llegir la pregària del periodista, on es demana fortalesa, audàcia, integritat, coratge, compassió i recerca de la veritat per part dels professionals dels mitjans. La reina d’Anglaterra i el príncep Felip van inaugurar-ne la reconstrucció el 1957 i l’església es va convertir en el lloc preferit pels periodistes anglicans per casar-s’hi, batejar els fills i també celebrar funerals. Quan els diaris i les agències de notícies es concentraven a Fleet Street, aquest era un lloc tan visitat gairebé com els pubs que hi ha al voltant. Quan la tecnologia va començar a devorar la impremta, van abandonar el carrer i es van instal·lar en altres zones de Londres, però la seva església conserva el magnetisme i no ha perdut la seva gent. De fet, la incrementa, perquè ara no només acull curiosos i periodistes, sinó que s’ha convertit en una comunitat oberta al barri amb moltes ofertes espirituals però també culturals. És una bona manera d’optimitzar un espai i saber-lo obrir a la ciutadania, combinant la seva essència (és una església) i estant atents a les necessitats de les persones (que no totes són cristianes, naturalment).

Aquí s’hi han celebrat vetlles per John Schofield, el periodista de la BBC

assassinat a Croàcia el 1995; per Kerem Lawton, de l’agència de notícies Reuters, assassinat a Kosova; per Jamal Khashoggi, periodista saudita assassinat el 2018, i per Marie Colvin, assassinada a Síria el 2012. Colvin havia pronunciat un emotiu discurs commemoratiu un any abans precisament a Saint Bride’s el Dia dels Periodistes. Ells ja són morts, però les seves famílies i els seus col·legues de professió no, i si pels difunts no ens queda més remei que el record, la pregària i el reconeixement, pels vius fan falta tones de consol per l’abatiment, la ràbia, la tristesa, la desesperació i la devastació davant la mort d’algú proper. I en aquesta església no només t’atenen i pots posar un ciri o pregar, sinó que hi ha un equip de professionals que acompanyen, escolten i consolen. I ho fan inspirats per santa Brígida d’Irlanda, dona que ha quedat sepultada sota la fama mundial de sant Patrici. Brígida de Kildare (d’aquí prové el nom Bride també de l’església) va néixer el 451 i va arribar a ser una fundadora i abadessa amb molt poder, coneguda per la seva autoritat i seny. Molts l’evoquen actualment quan beuen cerveses inspirades en ella (Bride, Bride Ale).

En anglès ‘bride’ també vol dir núvia, i la connexió nupcial amb l’edifici ve per una anècdota d’un jove pastisser que vivia a davant i que va idear un pastís de núvia (el que avui coneixem tradicionalment com a nupcial amb pisos), que és una rèplica de l’estructura del temple. Fins en aquell moment la tradició eren dos pastissos, un pel nuvi i l’altre per la núvia, però l’artesà dels dolços (que es deia William Rich) els va unir i així ha passat a la posteritat.