L’època de la incertesa
L’ésser humà sempre ha maldat per esbrinar el futur. De fet, és un tret de la seva humanitat que es remunta a l’origen de la nostra condició. Els oracles –de Delfos a Heliòpolis–, les sibil·les –que provinents del món grecollatí s’endinsen en la tradició cristiana–, l’Yijing –un dels pilars del pensament xinès, en què és cabdal l’element oracular– són símbols del nostre anhel d’atènyer l’avenir i d’interpretar amb encert els signes dels presagis. Paul Feyerabend, amb un criteri tan lúcid com volàtil, considerava els auguris com a sistemes racionals de coneixement anticipat. Comptat i debatut, la predictibilitat –el dir abans del ser– ens dona una major seguretat teòrica i l’esdevenidor se’ns mostra menys difús, ni que sigui a força d’interpretar metàfores obscures.
Ara, però, en ple segle XXI, els superordinadors han passat a ocupar el lloc de les mèdiums en un clar bescanvi de la poètica del ritual per la fredor del càlcul. I tanmateix, hi ha una cosa que en aquests darrers mil·lennis no ha vist pas alterat el seu paper: la incertesa no ens és grata, tal era –i és– la finalitat de projectar el pervenir: traçar un camí segur a fi de transitar-lo sense ensurts. I, això no obstant, vivim en plena època de la incertesa, en un món on la volatilitat s’ha instal·lat en el tron de la veritat. La pèrdua d’estabilitat de les estructures socials d’ençà dels anys setanta dificulta, si no impossibilita, la consolidació de marcs de referència sòlids i, en aquest sentit, la nostra praxi quotidiana es veu fortament afectada per una mutabilitat constant. I per bé que és cert que el canvi és una variable inherent del món evolutiu, la tecnologia –i amb ella el nostre grau de consciència de la realitat– ha elevat la incertitud de les nostres vides.
Paradoxalment, un dels factors de creixement desbocat de la incertesa es troba en l’augment de les possibilitats de conèixer més i millor gràcies al gran avenç tecnocientífic que ha tingut lloc en els darrers decennis. Un coneixement dinàmic que ens fa dipositaris en potència d’un saber que encara cal elaborar: hi ha més coses que sabem que no sabem que coneixement acumulat; l’altíssima densitat de dades computeritzades ens aboca a un pou sense fons on infinitud de fenòmens resten pendents d’interpretació. En són una derivada aquelles decisions polítiques en relació directa amb el canvi climàtic; i nogensmenys, els problemes ètics que sorgeixen pel que fa a la intel·ligència artificial o a la biologia avançada –a causa del desconeixement de les futures conseqüències– obren una fissura difícil de resoldre entre ciència i política. L’apòcrifa sentència de Sòcrates, “Només sé que no sé res”, retorna amb força, en tant que ara mateix l’increment de la incertesa és un factor central de les nostres vides.
A la incertesa epistemològica –fruit de l’excés de coneixement en potència– s’hi contraposa la incertesa social en un model on han esdevingut endèmics problemes com la precarietat laboral i l’accés a l’habitatge. Què podem fer davant d’un flux tan gran d’inestabilitat que condiciona qualsevol perspectiva de futur viable i digne? Edgar Morin –ja havent sobrepassat els 102 anys– ens aconsella, parafrasejo, “d’aprendre a viure en la incertesa”, com a manera de resistir futures situacions imprevisibles. D’altra banda, Josep Maria Esquirol ens fa avinent el “sentit de la vida lligat a la quotidianitat”, en contraposició a la “trencadissa en el cel dels grans valors”. En una paraula, l’equivalent contemporani a l’ideal revolucionari és la resistència al col·lapse d’un món que –qui ho sap?– probablement no tornarà.
La incertesa –els límits del coneixement– és una dimensió humana –massa humana– que no fa altra cosa que respondre a la por de l’avenir. Inevitablement, persistim en trobar seguretat en una previsió que rebaixi tant com sigui tot allò imprevisible. I tanmateix, des de la filosofia escèptica, bo i passant pel “Si fallor, sum”, d’Agustí d’Hipona, fins al “Crec que sé” de Wittgenstein, sense oblidar Descartes, el dubte sempre ens acompanya. I si bé és veritat que el poder ens ho posa prou difícil i que cal no renunciar a l’esfera pública de l’àgora, també ho és que ens convé un gir de mentalitat que pugui convertir la mutabilitat en una variable òptima. Ningú no té la qualitat de llegir el futur. Que la por no ens faci esclaus de la incertesa.
