Opinió

Tal dia com avui...

Josep Maria Espinàs

La nostra casa

És inevitable que, després de l’incendi, parli de la llibreria Catalònia. És una llibreria que va lligada a les meves primeres experiències literàries i, alhora, a una determinada “resistència cultural” de la postguerra.

Ja se’n deia Catalònia abans del 39, però jo no he viscut aquesta fase; la vaig conèixer quan va haver de dir-se “Casa del Libro”. En aquest cas, però, el nom no fa la cosa, i d’ençà que fou possible, el llibre català hi va fer acte de presència. Recordo quan hi vaig entrar l’any 1949 –jo en tenia vint-i-dos– amb il·lusió i amb timidesa: acabaven de donar-me el premi Guimerà per un article publicat al “Correo”. Editorial Selecta, que tenia les oficines a la llibreria, havia convocat un concurs d’articles amb motiu dels vint-i-cinc anys de la mort de Guimerà, i jo, que havia passat pel batxillerat sense cap notícia de la literatura catalana, vaig llegir-me tres obres del dramaturg, vaig confegir un article i, sense encomanar-me a ningú, el vaig enviar al diari, que, sense dir res al desconegut col·laborador, el publicà. En saber que l’havien premiat, em vaig acostar a la llibreria, on Josep Miracle, impulsor del concurs, es va quedar parat en veure que l’autor era “ningú” en el món de les lletres i, a més, un marrec amb cara de despistat.

A la Catalònia vaig anar descobrint, en pocs anys, les “pistes” que em faltaven. Recordo les vetllades semiclandestines de l’atorgament del premi Joanot Martorell de novel·la i les presentacions dels llibres que, tossudament, publicava Josep Maria Cruzet. No vaig trigar a convertir-me en un dels “autors de la casa” i vaig conèixer de prop les inquietuds de Cruzet, Miracle, Tebé... El dia que s’havia de presentar el meu primer llibre (1954), a la mateixa hora arribava el vaixell que duia els qui tornaven de Rússia. Tot i la modèstia de la reunió, s’acordà de suspendre l’acte, que podia ser considerat una “provocació”… Quins temps!

He de confessar que jo vaig començar a “sentir-me” escriptor entre les parets de la Catalònia, i específicament escriptor d’una Catalunya que calia redescobrir més enllà dels vels, tan feixucs, de l’època. És natural, doncs, que tingui per la Catalònia i l’Editorial Selecta el record de l’agraïment, i ara l’emoció de la solidaritat.

Escric aquestes ratlles sense haver anat a veure el desastre. No puc dubtar que la llibreria tornarà a funcionar, tot i la duresa del cop. Penso que els escriptors catalans, quan s’obrin altra vegada les portes, hem de fer un acte col·lectiu de col·laboració moral. Qui sap si signar uns fulls, qui sap si aquests fulls poden ser oferts a col·leccionistes… Penseu-hi, amics de la Selecta i de la Catalònia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.