Carrers blaus

“Et despullaré pels carrers blaus”, resa una cançó de Soda Stereo, publicada l’any 1988, quan jo en tenia 10 i encara no sabia que estimaria el color blau com si fos una persona d’aquelles que no deixes mai de voler al teu costat perquè sempre hi és, no et falla i ja forma part de tu. El vertigen és la perfecció de la bellesa; per això detesto les atraccions de fira, les alçades impossibles o les mediocritats quotidianes. El vertigen del blau és més satisfactori, un estat de trànsit semblant al crepuscle. En tots els llocs on he begut sempre he buscat alguna cosa blava, des d’una paret fins a uns ulls de gat. I fa poc que tant de dia com de nit veig els carrers blaus. Dec ser una mica surrealista perquè el pintor francès Paul Éluard feia poemes a la nit verda, quan no passava l’estona sota els llençols de la dona de Dalí, és clar. La bellesa sovint és subjectiva, diuen. Quan a la meva mare li preguntes si aquest o aquell altre paio li agrada, ella sempre contesta amb la rotunditat habitual: “S’assembla a Juan Pardo? No, oi? Doncs no.” En el meu cas, la resposta és una mica més genèrica i s’adapta a una concepció estètica: “S’assembla a una estrella del rock? No, oi? Doncs no.” Els carrers només són blaus quan hi té lloc algun festival blau. No és el mateix veure deambular la turba acalorada sense cap mena d’interès que la sorpresa que inocula la presència d’un passavolant que marca la diferència. No s’assembla gens un matí d’agost a una tarda d’octubre. No hi ha punt de comparació entre una xiruca enfangada i una sabata de taló de cuir vermell.