El pedregar

Poc abans de les eleccions municipals del març passat, el govern s’apressà a concedir als ajuntaments una colla de milions a compte dels deutes municipals. El govern era, naturalment, UCD, i els ajuntaments eren els predemocràtics.

D’aleshores ençà, l’ajuntament de Barcelona, d’acord amb la queixa de l’alcalde Narcís Serra, no ha vist ni cinc cèntims de la quantitat aprovada pel Parlament i per la llei de pressupostos de l’Estat.

Es pot interpretar, doncs, que el lliurament de diners el mes de febrer, quan la gent anava a votar, era una operació “publicitària” d’UCD, i no pas un pla seriosament programat d’ajut a l’economia municipal. I el que és indiscutible és que els ajuntaments “d’abans” han estat més ben tractats pel govern que els ajuntaments democràtics. L’administració de l’Estat, doncs, ha actuat amb oportunisme electoral –tot i que fou inútil–, però de cap manera amb solvència i eficàcia administrativa, que és el camp que li és propi. Abans he escrit operació “publicitària” entre cometes perquè, també en el terreny comercial, aquesta publicitat és la dolenta: la que presenta d’una manera deformada les qualitats reals d’un producte.

També el Consell executiu de la Generalitat denuncia l’extraordinari retard que pateixen els traspassos de serveis. Aquests traspassos van ser acordats per la comissió mixta el setembre de l’any passat. Ja va costar molt que els aprovés el consell de ministres, que es va anar reunint diverses vegades sense ocupar-se de la qüestió. Al capdavall ho va fer el mes de febrer... pocs dies abans de les eleccions municipals del primer de març. La mateixa operació, doncs, que la duta a terme amb els ajuntaments. Una altra decisió d’oportunisme “publicitari”. En aquells moments, UCD deia que “complia”. Ah, però han passat els mesos, han passat més consells de ministres, i al cap de mig any no s’ha aconseguit que els traspassos siguin publicats al Butlletí Oficial de l’Estat. De manera que res de res. La transferència de competències és encara una pura teoria.

Què hi ha al darrera d’aquesta increïble inoperància? La passivitat de qui ha d’administrar sempre resulta provocativa per als administrats, i cap empresa privada no podria suportar sense enfonsar-se una gerència tan informal.

Jo no sé si és cert que els catalans “de las piedras sacan panes”. El govern s’ho deu creure, però, perquè sempre que reclamem el nostre pa deixa passar el temps fins que es petrifica. Si això no s’adoba, caldrà molt d’estómac per a digerir l’Estatut.