Tornem a somriure

Que des del sobiranisme tornem a somriure no és una notícia menor. Hem passat molts anys engaltant derrotes venudes com a victòries. Enganys. I la política pactista girava al voltant de les pors. La carambola electoral per si sola no hauria tingut cap transcendència si l’exili no s’hagués mantingut tan combatiu. I això no és pas producte de la sort, és el producte del sacrifici i la lluita contínua durant dies, mesos i anys. No només contra l’enemic, sinó també contra el “foc amic”, “amics” que no van dubtar de criminalitzar-los per suposats contactes amb Rússia, entre altres mesquineses. S’imposava l’interès sectari. Resistir i lluitar a l’exili en aquestes condicions, poca broma. La victòria sobre el reconeixement del català a tots els efectes en l’àmbit oficial estatal i europeu –cal veure si França ho boicotejarà– ha evidenciat com n’és, de supremacista, el nacionalisme espanyol, tant el de dretes com el que es diu d’esquerres. Aquests dirigents catalans i espanyolistes no només mai es van plantar contra el supremacisme lingüístic i cultural espanyol, sinó que van donar el vistiplau a tots els enganys per impedir una veritable normalització arreu de la que també és la seva llengua. Ara ve la segona part de la negociació. L’amnistia –fer net amb la repressió política– tampoc serà fàcil, però es veu molt més factible que acordar un referèndum sobre si volem un estat propi. El que no es pot fer de cap de les maneres és el que va signar ERC en nom del govern, deslegitimar l’1-O reconeixent que tota decisió que prenguem ha de tenir el permís del govern espanyol i ha d’estar dins el marc de la Constitució. ERC ja no serà mai creïble mentre no es faci enrere d’aquest acord.